Un somriure emprenyat

Amic Boadella,

Sí que tens part de raó, amic Boadella. Els partits polítics tendeixen a un excessiu sectarisme, a una molt poca tolerància amb qui no comparteix les seves idees i les blasma públicament. I és clar, a qui vol llepar les subvencions destinades a la cultura, els governants li exigeixen docilitat, i agraeixen especialment rebre llepades d’agraïment en correspondència dels ajuts que graciosament atorguen. Diem que admeten poques gracietes al seu càrrec. I, certament, tot això no és correcte, ni ètic, ni molt menys democràtic.

Fart com estàs del nacionalisme català, et dediques a treballar per a Esperanza Aguirre, coneguda no-nacionalista que ara presideix la tan històrica Comunidad Autónoma de Madrid, expressió de la centenària vocació d’autogovern del poble madrileny.

No podies suportar el que tu denomines prefeixisme que s’està insta·lat a Catalunya, i que es manifesta en forma de quatre babaus que perden el temps amb boicots a actes dels Ciudadanos. Sort que ara, amb els teus nous mecenes, dissabte sí, dissabte no, pots respirar pau, un aire fresc i net de fanatismes a les manifestacions que convoquen el PP, les associacions de víctimes del terrorisme associades al PP, els Peones Negros, les dues o tres falanges i la Conferència Episcopal. I serenes els ànims entre crits contra el matrimoni homosexual, contra l’assignatura d’Educació en Ciutadania, contra l’Estatut català o contra les negociacions de pau a Euskadi.

Fas trampes, amic Boadella. Em crec perfectament que els polítics catalans t’han dat pel sac perquè no has estat prou dòcil. Fins i tot puc compartir amb tu que hauries de poder expressar-te a Catalunya com vulguis sense que cap adolescent t’apedregui al teatre o a l’entrada d’un míting.

Però, amiguet meu, no crec que els polítics espanyols i madrilenys siguin menys sectaris que els Catalans. I precisament els teus nous amics i protectors populars, no es distingeixen pel seu tarannà democràtic i obert  ni tampoc per la suavitat de seu nacionalisme.

Ara que hi penso, però, en Rubianes, col·lega teu, sap perfectament que a Madrid, amb aquesta gent, es pot treballar amb llibertat, opinar sense por que t’excloguin de les subvencions i les programacions dels teatres oficials. I mai ningú diu una paraula més alta que l’altra, ni molt menys es boicoteja la feina de l’artista. Per cert, que no recordo que diguessis res en favor del Pepe, ni que alcessis la veu contra els mètodes inquisidors i els insults tavernaris de què va ser víctima. I tot per dir sobre Espanya molt menys del que tu vomites sobre Catalunya.

Ara et subvencionen amb xifres milionàries els teus muntatges, t’atorguen premis i t’ofereixen la direcció de teatres oficials. L’única diferència és que a Madrid fas el que no vas voler fer a Catalunya: llepes i llepes allò que calgui llepar per a accedir a la mamella dels nierons públics. Allí ets una persona sense altra ideologia que la crítica dels nacionalismes perifericos. La teva mordacitat no s’excita amb els símbols del nacionalisme espanyol, ni tan sols amb les guerres del Perejil o l’Irak ?les dues tan penoses cadascuna en el seu estil?; ja no te’n fots de la caspa clerical homòfoba i nacionalcatòlica perquè et fas amb gent de l’Opus i els Guerrilleros de Cristo; ni t’ofenen els símbols franquistes perquè et petoneges amb els seus hereus polítics; t’importa un rave la memòria històrica i les beatificacions dels Mártires de la Cruzada no et suggereixen cap sàtira.

Campió del sentit crític, flagell d’ironia i sarcasme intel·ligent, artista càustic, t’has convertit en un eunuc al servei del rei, i el teu teatre està tan emasculat com tu; és voluntàriament inofensiu. Servil comediant de la cort, sempre agraït als teus mecenes generosos, fas les gracietes i només les gracietes que saps que més els agraden, i reps agenollat les molles que et llencen. Si convé els faràs una obra de teatre en què els autors de l’atemptat de l’11M són d’ETA. I el que més els agrada als teus senyors és sentir-te ofendre la societat que un dia va lluitar per la teva llibertat. I a més continues essent enginyós i punyent, tan brillant com deshonest, la qual cosa et fa el millor professional de la llagoteria més bavosa vers als teus amos.

Entenc perfectament que les oportunitats professionals i econòmiques s’han d’aprofitar. També puc entendre que les institucions espanyoles tenen més diners per oferir-te. Potser el poder català no és prou solvent per a satisfer les xifres en què valores endormiscar la teva enorme capacitat de crítica mordaç, o sigui, el cost del teu "silenci", és a dir, el cost del teu xantatge, en definitiva. Potser fins i tot, ser complaent amb els nacionalistes espanyols et sembla que fa més fi, perquè a Catalunya tot és barretinaire. També assumeixo que els polítics catalans ja cobren per rebre crítiques de pocavergonyes com tu. I, ben mirat, tot això se m’enfot.

El que mai no et perdonaré és que escampis prejudicis xenòfobs, que atiïs l’anticatalanisme atacant tota la nostra societat amb declaracions com "societat malalta", "tribu encerrada en la endogamia y la paranoia". Insinues, en altres declaracions, que la societat catalana presenta trets similars a l’alemanya que va possibilitar, i consentir, que s’instaurés el III Reich.

I aquí sí que t’excedeixes. Perquè no estàs discutint unes idees, ni criticant un fet concret, ni valorant un grup polític o un dirigent o governant. Estàs generalitzant i estigmatitzant tot un poble, tota una societat, i generant odi injust contra ella. I, si parlem de feixismes, al cap davall el PP és a Catalunya només la quarta força política, i a la teva Espanya tan tolerant és alternativa de govern. No sé quina és la societat malalta. No sé qui és més nacionalista. No sé on hi ha més feixistes.

Què fàcil i què divertit és per qualsevol mitja-merda fer burla del més feble còmodament insta·lat i ben protegit a la falda del poderós, com el cosint petit del Zumosol.

Atentament,

Jordi Brull
Un membre més de la societat malalta que va estar del teu costat quan et van empresonar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!