TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Per Jordi Carbonell Segura
Ara fa uns dies vaig rebre en el meu mòbil la trucada de Reagrupament. La trucada formava part de la campanya de captació d’afiliats, per tant era per convidar-me a afiliar-me – mira tu un rodolí-. Tenien les meves dades perque em vaig apuntar com a simpatitzant del que en aquell moment només era un corrent intern dins a ERC. Vaig agraïr la convidada peró vaig dir que de moment no.
El meu no es molt simple, i no té res en contra, sinó més aviat es deu a la meva fidelitat a ERC. Des dels divuit anys, he votat a ERC, fins i tot va haver una época que hi vaig militar!. Per tant les he vist de tots colors: l’época primigénia amb Heribert Barrera, la fosca d’Hortalà, el desembarcament de la gent de Nacionalistes d’Esquerra – Carod, Carbonell i Renyer-, els de la Crida d’en Colom i Jordi Sanchez, i finalment la incorporació dels de Catalunya Lliure – demano disculpes si m’he deixat algú o he errat en la cronologia de les incorporacions, peró estic fent ús de la meva memòria històrica, sense possibilitats de consultar documentació al respecte-.
Tots aquests canvis, van estar precedits de mala maror peró sempre al final de cada esdeveniment ERC n’ha sortit reforçada. Que vull dir amb aixó?, doncs que el partit, per sort, esta per sobre dels cabdills, perdó, de les persones. I ara no es diferent. La sortida d’en Carretero del partit, tot i legitima, no em sembla bé. Per mi, i es una opinió personal, no si val fugi quan hom perd, ans el contrari hom si ha de quedar per aconseguir canvia la correlació de forces i simpaties cap al projecte proposat. Per mi constata dues coses, en primer lloc no hi ha res que el diferenciï dels altres cops de porta, l’afany de protagonisme, “si no feu el que jo vull m’en vaig”, i en segon lloc, la poca resignació democràtica dels protagonistes.
Tothom es democratà fins que perd unes eleccions, primàries, etc… Queda palés que tots els han deixat la formació, cap d’ells ha acceptat democraticament el resultat negatiu obtingut. I quan dic democràtic, ho dic per remarcar que una “acceptació democràtica” de la derrota significa el quedar’se i lluitar, sinó per guanyar, per fer-li saber a la direcció vencedora que hom estarà amatent en totes les decisions que prenguin. En definitiva la formació surt guanyant en democràcia interna.
A mi tampoc m’agraden les decisions presses els darrers anys, peró al cap i a la fi es l’únic partit que al final del camí vol una Catalunya Lliure, acceptant el que la gent ,i fins i tot el populatxo, entengui per lliure.
Per acabar, la pregunta que em faig és: ¿acceptarà Carretero -que no Reagrupament- corrents internes quan vaigin mal dades?.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jordi,
perdona que t’ho digui, estàs totalment equivocat en varies coses:
1) En Jordi Sanchez mai va entrar a ERC i no estava d’acord amb la Crida d’en Colom per entrar-hi
2) Al Joan Carretero el van fer fora d’Esquerra, en el moment que li van obrir un expedient per expulsar-lo demanar que justament Esquerra encapçalés una candidatura que proclamés la independència al Parlament en el seu escrit a l’Avui: “Patriotisme i Dignitat”
3) Els únics que no accepten les resolucions dels militants d’Esquerra són l’actual direcció, primer en fer fora al segon candidat més votat i després per passar-se pel forro la petició de més del 10% (1100 signatures) de militants, tal com demana els Estatuts i es va tornar a provar en el darrer congrés, de fer un referèndum intern pel pacte del finançament.
Per tot això, tot el que dius de “esta per sobre dels cabdills” , de “no si val fugi quan hom perd” o “l’afany de protagonisme, “si no feu el que jo vull m’en vaig”, i en segon lloc, la poca resignació democràtica dels protagonistes”….etc és més semblant a la típica merda demagoga que es fa per tapar la manca d’arguments al qui vols criticar.
Les conclusions que arribes de “Queda palés que tots els han deixat la formació, cap d’ells ha acceptat democraticament el resultat negatiu obtingut. I quan dic democràtic, ho dic per remarcar que una “acceptació democràtica” de la derrota significa el quedar’se i lluitar, sinó per guanyar…” … és una conclusió totalment forassenyada basada en uns fets inexistents.
Per tant, com no penso que siguin un que escriu a sou dels calabresos, et demano que abans d’emmerdar als demés, siguin una mica més documentat i escrupuols si no vols quedar retratat com una persona que només escriu per expressar el seu malestar amb tot el que passa sense importa-li gens si és veritat o no el que es diu.
Una vegada dit això, jo també m’he donat de baixa d’ERC ara fa dos mesos desprès de 18 anys de militar-hi, i 6 anys de ser simpatitzant. Si ho he fet, no ha estat per seguir al Joan Carretero, sinó perquè amb l’expulsió d’aquest per haver dit el que jo penso, automàticament també m’estan expulsant a mi. A mi no m’agrada ser en un lloc a on no em volen i que a més a més, estan totalment a les antípodes dels principis pels quals jo em vaig fer militant: Aconseguir la independència de Catalunya.
Si us plau Jordi, a cops penso que les teves ganes de trobar articles que quedin bé amb el títol del teu bloc, et fan forçar massa la teva àcida critica i amb aquest article avui no només t’has passat de llarg, sinó que és totalment equivocat perquè et bases en unes premises erròneas.
Cordialment
Manel
En tot cas sembla lògic que si en el passat et vas apuntar a Reagrupament algú s’interessi per si encara estàs interessat a col·laborar en el projecte.
Reagrupament no s’ha format contra ningú. Simplement proposa una candidatura unitària independentista, i evidentment, si no es donen les condicions, es transformarà ell mateix en candidatura. Altre cosa seria deixar políticament orfe a moltes persones que com jo, només pensem votar algú que es comprometi a iniciar un procés d’alliberament nacional de manera immediata si les urnes ho permeten.
Facis el que facis, et desitjo sort en l’elecció de l’eina. Calen moltes persones compromeses amb el país.
Salut i independència.