TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

El tancament de Megaupload i el posterior empresonament del seu propietari, ha tornat ha posar sobre la taula la xacra de la piratería a la xarxa. Si ho he escrit bé, “xacra”, internet no potser el “país del tot gratis”. Internet no potser la tomba de molts creadors, que al ser piratejades les seves creacions, deixen de treballar per no morir d’inanició, i prefereixen guanyar-se la vida en l’obsolet mon analògic on, al menys, la teva feina encara que no t’agradi, i estigui mal pagada, la cobres i et permet sobreviure.

Tampoc estic d’acord, però, que les diferents industries de creació i distribució de tot aquest material, estiguin de cul, i encara ara, vulguin mantenir la dinàmica comercial de l’obsolet món analògic. Aleshores, que hem de fer?

Steve Jobs, ens va mostrar el camí, i nosaltres l’hem de seguir i eixampla’l. Avui en dia la indústria de la cultura i de l’entreteniment ha de entendré que els paràmetres que s’han utilitzat fins ara ja no valen. Internet es global, aixó vol dir que qualsevol empresa, té un mercat inimaginable en els 80 i 90. Amb un click pot arribar a milions i milions de potencials compradors, aixó demana una revisió a fons de: el model de negoci, la fabricació i distribució del producte, la relació contractual creador/distribuïdor ( no pot ser que el creador se’n dugui només un 3, i si te sort un 7% de la seva creació), i la més important de totes les revisions, vaja “La mare de totes les revisions” el marges que carreguen en el producte final.

Aquest es el gran cavall de batalla per lluitar contra la piratería: Els marges. Com apuntava abans, Steve Jobs ens va ensenyar el camí, no només cobrant menys d’un euro per canço, sinó convencent a les cases discogràfiques de, que el model de llançar al mercat un single d’una cançò exitósa i tot seguit el L.P amb aquesta cançò i deu u onze més justetes, estava esgotat en el món digital, la gent volia, i vol fer-se el seu mega-Lp, vaja els Greats Hits, del teu grup, o grups preferits. Com també esta esgotat el model de fixar els preus, ja que abans una discogràfica carregava un marge ( del tot excessiu) d’un 70 ó 80%. Deien, que l’encariment era fruit de la fabricació, manipulació i distribució mundial del disc. Això s’ha acabat, o ho esta a punt de fer, i per tant requereix una altra formula que és  : Menys cost de fabricació i distribució + mercat mundial ( mundial de veritat) sense intermediaris= Preus molt baixos.

Aquest es el repte. No potser que, per posar un exemple més gràfic, el Videoclub d’Imagenio cobri 4€ per una novetat, quan al videoclub de la cantonada, la lloguès per 2,25€ i a més  amb el making-off, possibilitat d’idioma català ( Imagenio només ofereix catellà-anglés) la substitulació amb qualsevol dels idiomes majoritaris, etc…. No potser.

Per acabar, només un comentari en els defensors del “gratis total” i dels “que ès fotin”. Una creació audiovisual, és un risc en si mateixa. En el cas d’una pel·licula, el productor, inverteix durant tres anys molts diners i recursos humans per tirar endavant un projecte que no té garantit el seu èxit, per molt ben feta que estigui la pel·licula, agrada o no agrada. Només li falta què, al final del trajecte, no vegi un euro perqué algú l’ha pujada a la xarxa il·legalment ( i treien un benefici estratosféric a costa dels “tot gratis”). Sinó treu un euro, no voldrà fer més pel·licules. Molts em direu si però son milionaris, jo us contesto, tot negoci en el que arrisques molt treus molt si surt bé, però tot no es net, la majoria inverteixen molts d’aquests guanys en un altre pel·licula, i aquesta acostuma a ser més ambiciosa i per tant més cara.

Els que s’enriqueixen de debó son els pirates què, a traves d’aquestes pagines, s’omplen les butxaques amb el que cobren per publicitat gracies als “tot gratis”, sense ells aquestes pagines no existirien i ells no serien megamilionaris .