TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Titól llarg el d’aquest post, peró d’alguna manera havia d’encabir aquesta al·lèrgia primaveral crónica, que pateix l’independentisme,o , hauria de dir personalisme?. Ho dic perqué en aquest país petit, els polítics tenen la mala costum de dividir-se fins l’infinit per tal de que els facin cas, vaja com uns nens petits que fan rebequeries per sortint-se amb la seva.  Alguns, ja es veuen com un Macià qualsevol declarant la independència des del balcó de la Generalitat. El problema sorgeix, quan la majoria dels membres de les seves formacions no el veuen com un nou Macià. Llavors amb l’orgull ferit per no ser els escollits, i sense dir – alguns dirien verbalitzar- que sense ells ni independència ni “ocho cuartos”. Adopten una postura messiànica i se’n van a fer la travessa del desert, tot pensant-se de que aquest cop si, ells seran profetes a les seves terres, i una munió de gent els seguirà, peró tampoc passa. Fins que al final barallats – políticament- amb el món, cerquen el refugi d’alguna fundació, casa gran, partit centrat, etc. I es dediquen a escriure  com seria aquest país tant petit, si fos independent. El que no veuen i per tant no escriuen, es que, a força de dividir-nos per nosaltres mateixos un i altre cop, convertim una possible realitat en la llunyania, en una meravellosa utopia tot imaginant-se quina patxoca faria el seu retrat de “Primer President de la Catalunya independent”  en el Palau de la Generalitat. La dura realitat , peró, es que els del toro ens continuarà donant pel… broc gros.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!