En les dues darreres setmanes he intervingut en dos debats sobre la MAT. Gairebé ni ens en recordàvem. La polèmica d’ara no és si cal o no cal. El tema ara és si s’ha de soterrar el tram entre Bescanó i Santa Llogaia. Sempre he estat molt clar: tècnicament no sabem resoldre el nus de Santa Llogaia si és que soterrem en alterna fins a Bescanó. Si l’informe del Cilma conclou que es pot soterrar la línia és perquè obvia el problema de compatibilitat entre la transformació de contínua, la potència de curtcircuit i la compensació amb reactàncies del soterrament en alterna.Però això ja ho he escrit anteriorment. El primer debat va ser a la Cadena Ser, en el programa La ventana de Gemma Nierga i el meu interlocutor fou Josep M. Terricabras. El segon debat fou a Catalunya Informació, en el programa Esfera pública conduït per Albert Requena, amb un grup on hi havia Agustí Maure, Lluís Pinós, Xavier Llorente i Xavier Quer. En tots dos debats, si hi va haver alguna cosa en la qual tots estàrem d’acord era que el model econòmic que hem tingut fins ara s’ha esgotat. Tots vèiem que el temps del consum infinit, el consum sense cap sentit, el consum només pel consum, s’ha acabat.En el programa de Gemma Nierga vaig exposar la meva idea que en el futur hem de desenvolupar l’economia de l’abundància frugal. L’economia del seny, va interpretar en Boris Izaguirre, sempre sorprenent amb els seus acudits.He arribat a creure en la importància d’anar a una economia de consum responsable, sobri, ponderat, arran d’estudiar les alternatives a l’economia del decreixement. Aquesta economia, lluny de resoldre els problemes que tenim, condueix a la societat de treballar menys, a destrossar el concepte de productivitat. I aquest concepte, amics meus, és el que ens dóna la riquesa que tenim avui. És el responsable dels avenços de la sanitat, és el que ens ha donat la llibertat a través de les facilitats de desplaçament i d’informació, és el que ens ha possibilitat assolir nivells de formació majúsculs. És, en definitiva, el que ha possibilitat a la nostra civilització grans èxits col·lectius, encara que com a conseqüència provoqui frustració individual en haver d’assumir normes i lleis que ens són incòmodes.
Quan un té clar que la productivitat és el cor del nostre benestar i que aquesta prové de l’esforç del conjunt de la societat i de l’ús de l’energia, sobta que hi hagi col·lectius que proposin just el contrari: viure amb menys treball i sense ús de l’energia. Impossible, a menys que vulguem tornar a formes de viure del segle XIX amb una esperança de vida del voltant de quaranta anys. Caminant per l’Alta Garrotxa sovint em sorprenc de la vida que feien els habitants que hi havia en aquells indrets. És difícil d’entendre amb els ulls d’ara.
Per altra banda és evident que el model econòmic d’ara ha deixat de tenir sentit. Comprar útils i coses per emplenar les cases, comprar només per emplenar un desig, no té cap sentit. Provoquem deler de compra pel sol fet que hi hagi qui fabriqui més. Provoquem que els productes caduquin per moda o per mala qualitat només per poder reemplaçar-los i així fabricar-ne més. Tot plegat ens ha portat a un sistema on el que té més valor és l’embolcall, la propaganda, la publicitat. Hem liquidat el fons per només valorar la forma. Monstruós!
Aquest sistema ha fet saltar pels aires els mateixos principis de l’economia. Sovint hi ha economistes que s’inventen noves teories, perverses, per explicar coses que es fan contra la més mínima ortodòxia econòmica. Així hem arribat a un sistema econòmic especulatiu que ofega el mateix sistema productiu.
La conseqüència és la constatació de l’esgotament de nombroses matèries primeres, la constatació que estem liquidant el planeta, que hem traspassat la ratlla del que és reversible i que podem deixar una herència nefasta als nostres fills.
Em nego a acceptar que per resoldre aquest desordre ideològic i de model faci falta tornar a l’època medieval. El coneixement que ha assolit la nostra civilització és prou elevat per poder resoldre aquest desordre de forma intel·ligent. Podem tenir una economia en què la gent compri només allò que necessiti, que perquè una cosa entri a casa faci falta que una altra en surti. Podem tenir una economia en què l’energia sigui renovable i en què el consum d’aigua sigui sostenible. Podem tenir una economia en què el valor principal sigui la idea, el saber, la creació, la innovació. És l’economia de la ciència, la tecnologia i la innovació. Aquesta economia és més cara que la d’avui, ja que dóna més valor a les matèries primeres i a l’energia. Com a conseqüència farà falta treballar per augmentar la productivitat necessària que permeti mantenir l’estat de benestar d’ara.
Imagineu un cotxe elèctric que durant 20 anys només hagi
de canviar rodes, bateria i amortidors. Imagineu que, per no ser avorrit, el
cotxe permeti canviar la carrosseria exterior, els embellidors i l’entapissat
interior. Imagineu que els petits electrodomèstics tinguin una vida també de 20
anys sense espatllar-se. Imagineu que un treballador pugui comprar el seu
habitatge amb el 30% del seu sou durant 15 anys. Imagineu que la climatització
dels habitatges i dels llocs públics consumeixin només el 10% del que
consumeixen ara. Imagineu que podem fer llargs desplaçaments en xarxes
d’autobusos, trens, avions de gran capacitat i vaixells… Això és possible. Una
economia com aquesta avui ens donaria grans excedents. Que què farem amb ells?
Doncs pagar la sanitat, l’ensenyament i la nostra vellesa.
El
president Zapatero, en el discurs de
l’estat de la nació, va dir que vol canviar el model econòmic. Va dient que el
nou model ha de ser sostenible, productiu, lluny de l’especulació de la
construcció. Altres polítics i creadors d’opinió se l’han carregat dient que no
cal que faci experiments sense la gasosa. Tot i que a mi em sembla que pot ser
una cortina de fum com altres a les que ens té acostumat el president, li agafo
la paraula i em permeto suggerir-li el nom d’aquesta nova economia: la de
l’abundància frugal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!