Aquesta setmana Josep Piqué ha dit en una conferència que “l’economia espanyola només es pot recuperar partint de la destrucció massiva de llocs de treball per millorar la productivitat”. Ha indicat que ha arribat l’hora de fer reformes estructurals per canviar el model productiu i d’abordar una reforma profunda de les relacions laborals i del mercat de treball. A poc a poc més gent diu el que és una evidència. De mica a mica més persones s’atreveixen a relatar la greu realitat.
Ja saben que estic dient això des de l’any 2005. Avui hi afegiré un altre argument: només sortirem de la crisi si tornem a fer créixer el teixit industrial. Poca broma, perquè portem més de deu anys destruint aquest teixit, desmuntant tots els arguments que permeten sobreviure a la indústria. L’economia espanyola ha d’augmentar urgentment la productivitat. Això no podrà fer-ho si no augmenta i modernitza la indústria.
El nus més difícil de resoldre serà la reforma laboral. Anem escoltant el que diuen els sindicats, que si els empresaris demanem “flexibilitat a gogó” (Cándido Méndez), que ells no són culpables de la crisi, que la sortida d’aquesta s’ha de fer amb molt més dèficit públic (el 6%, el 8%, o vés a saber quant)… Pel costat dels empresaris el missatge tampoc és clar, que si s’ha d’aportar més liquiditat a les empreses, que si s’ha de millorar l’assegurança de les vendes, que si s’ha d’abaixar el cost laboral, que si s’ha d’abaratir l’acomiadament,… sovint tot això amagat amb el raonament de la flexibilitat laboral.
No estic d’acord en gairebé res del que es diu. El canvi que necessitem per possibilitar que es refaci el teixit industrial és del tot revolucionari, no és qualsevol cosa. És, sobretot, un canvi de filosofia de viure, un canvi en les relacions entre les empreses i els treballadors.
Per fer-ho, primer cal adonar-se de la gravetat de la situació i que per afrontar-ho tothom ha de fer un esforç més gran del que fa. I quan dic tothom vull dir tothom.
I, segon, cal adoptar un sentit de responsabilitat específic, superior al que adoptem en la nostra vida quotidiana.
Amb aquestes dues actituds es pot encarar una solució que faci convergir els esforços del país en una mateixa direcció. Els sindicats diuen que els treballadors no són culpables de la crisi; discrepo, tothom hi té una part. El món laboral té culpa de l’augment desmesurat de l’absentisme i sobretot té la culpa de la baixa productivitat, de la manca de compromís en el treball, en enfocar les relacions laborals com si fossin alienes al seu futur, com si fossin un combat amb un altre, l’empresa, a la qual s’ha de vèncer de qualsevol forma i a qualsevol preu, encara que sigui que aquesta tanqui. El món empresarial, i sobretot el financer, té la part de culpa més important, és evident. Hi ha una quantitat gens menyspreable de tècnics, executius i dirigents de grans empreses que han de canviar la manera de fer si es vol que la resta de la societat faci l’esforç que es demana. No és ètic, ni just, ni estètic, que els alts executius de les grans empreses cobrin salaris astronòmics en relació amb el sou de la resta de treballadors de les seves empreses. No ho és en empreses públiques, no ho és en empreses privades que han hagut de ser ajudades, ni tampoc ho és en la resta d’empreses privades. Les stock options i els bonus són una estafa als accionistes de l’empresa, a la societat, i una burla a la resta de treballadors.
El món del futur no es pot basar en contínues trampes especulatives. S’ha de basar en pactes clars i transparents.
Construir un nou teixit industrial exigeix treball dur i compromís per part de tothom. Els empresaris i els accionistes han d’aportar a l’empresa el projecte i el capital adient. No pot ser que hi hagi empreses amb un capital de 3.000 euros i que qualsevol proveïdor hagi de fer-los un crèdit de 300.000 euros. Els beneficis de les empreses han de servir primer per capitalitzar-les, molt abans de repartir-los. Amb això clar, establint les relacions transparents, l’actitud dels treballadors no pot ser cap més que el màxim grau de compromís, la de treballar amb la màxima productivitat. Això els ha de garantir treball en el futur.
Abans he dit que no estic d’acord amb els arguments que donen les patronals i els sindicats. Sovint ambdós diuen generalitats, potser preparant el territori per negociar. No es pot dir que les mesures d’uns són neoliberals, perquè els altres poden respondre que les contràries són mesures d’un país comunista. Estereotips de cafè que no porten enlloc.
No m’agrada que no s’expliqui clarament què és la flexiseguretat i a canvi es demani abaratir l’acomiadament. Estic completament en contra de la solució sindical d’augments salarials molt per sobre de la inflació, ja que vol dir que no han entès que hem de fabricar productes que han de competir en el món. La seva visió que el treball és només per a funcionaris, sense competir amb ningú, i amb finançament infinit; em recorda el que em deia el meu fill quan era petit quan li fèiem veure que no es podia comprar una cosa perquè no portàvem diners: Vés al banc…, allà en donen.
Qualsevol solució al moment actual ha de resoldre el compromís amb el treball, ha de demanar a tothom la seva part de responsabilitat.
Sovint els sindicats han extret els seus arguments de la lluita en les grans empreses, allò que el capital esprem el treballador. A partir d’aquí aquestes consignes han anat fent difusió fins al punt d’arribar a les empreses mitjanes i petites. És injust tractar sindicalment les petites empreses igual com es fa amb les grans. Hi ha la paradoxa que en moltes d’aquestes petites empreses qui ha estat explotat ha sigut el mateix empresari.
És hora de canviar actituds de revolucions de fa més d’un segle. Si no entenem que el subjecte de les empreses és tothom que hi treballa, que tots som importants per construir futur, no ens en sortirem.
I els polítics, què hi fan en tot això? Res, millor que no facin res. Aquest debat no serveix per guanyar eleccions cada quatre anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d´acord en que la responsabilitat d´aquesta crisi no és únicament dels polítics, financers, banquers i altres dolents oficials. Tal com ha apuntat en altres articles tothom ha estat visquent per sobre de les seves possibilitats i a crèdit. Pocs no se n´han beneficiat en un o altre aspecte . També els treballadors , pels motius que comenta, i també els seus suposats representats els sindicats. ¿ quines alternatives s´han ofert per adaptar els serveis del estat del benestar a les noves necessitats i a les condicions laborals dels que haurien de ser els seus principals beneficiaris? ¿ no és un medi de redistribuir riquesa i anivelllar diferències? Els horaris dels serveis públics- sanitat, educació- s´han adaptat als horaris de les families que només poden optar pel servei públic? ¿s´ha valorat el deure a la conciliació , hores personals, de formació , sindicals , lliurances polítiques dels funcionaris amb les necessitats dels treballadors , en precari, que no disposen en molts casos ni de la remuneració del temps que han d´utilitzar en hores de treball per acompanyar els fills al metge, anar-hi ells o anar a parlar amb els tutors?
¿ és normal que en un moment en el que hi ha molta gent que està perdent la feïna els funcionaris de l´ensenyament, no els ensenyants privats, facin la tercera vaga en tres anys? ¿ algú es pot permetre al noster país un luxe semblant? ¿ es justifica l´existència dels anomenats sindicats de “classe”?
Totes les reivindicacions a les administracions s´acaben demanant més diners. Si el nostre PIB , per la crisi baixa, ¿ és llògic mantenir els mateixos nivells de despesa pública? tal vegada haurem de prioritzar i valora l´eficiència a llarg i curt termini i prioritzar .
Estic d´acord per acció u omisió tots n´hem estat i en som responsables.Ànims i bona setmana santa.