A mesura que la crisi va decantant, fent pòsit, i es va estenent per tot l’espai econòmic, a mesura que tots anem assumint que la cosa va per llarg, el debat s’orienta cap a la necessitat, o no, de millorar la productivitat. Si encara no hem arribat a un acord unànime en aquest punt és per la resistència a fer el debat per part de la societat que no ha de competir amb l’exterior, com els polítics, els funcionaris o els treballadors de la construcció.
Si l’economia espanyola ha deixat de ser competitiva amb l’exterior, per alguna cosa serà. Totes les raons per les quals s’explica la pèrdua d’activitat productiva es resumeixen en pèrdua de productivitat.
És evident que la productivitat no es mesura només pel factor treball. La productivitat consisteix a produir més valor amb el mínim actiu. Per tant, per augmentar el valor de l’economia espanyola es pot augmentar la qualitat dels productes i dels serveis, i per disminuir l’actiu es poden modernitzar línies de producció, es pot automatitzar part de l’economia, es pot ser més eficient en el treball, es pot tenir menys pes impositiu sobre les empreses, es pot facilitar la circulació de mercaderies i de persones… en definitiva es poden millorar tots els factors que permeten a les empreses produir més valor.
El problema és que això no és fàcil ni és possible a curt termini. Per exemple, obtenir millors preus hotelers demana la construcció d’hotels molt més grans que els que tenim, i això no és fàcilment possible per qüestions d’espai, per normes urbanístiques, perquè no és el model que s’ha portat fins ara,… i potser perquè no ens convé. Llavors el que cal és augmentar la qualitat del servei, fet que demana millor formació del personal. Al món de la indústria es pot millorar la maquinària i el procés automatitzant al màxim, però el camí no és instantani, ni està clar que la majoria de les empreses ho vegin possible en aquests moments; encara és menys clar trobar el finançament pertinent i pot passar que el nivell dels treballadors de l’empresa tampoc sigui l’adequat per fer front a la modernització. En el món de la construcció es pot edificar amb més incorporació d’elements prefabricats, com escales, forjats, façanes,… doncs, si en la edificació industrial es fa, per què no en la residencial? Perquè no fa falta. Si la construcció és artesanal i cara, no passa res, s’apugen els preus, s’allarguen els terminis de les hipoteques i ja està, com que no s’ha de competir amb l’exterior… I en el món de l’administració, creieu que hi ha algun funcionari que sap el que significa la paraula productivitat? Ho sabran el dia que fent cua en una finestreta la persona que ens ha d’atendre no estigui aturant el servei tot parlant amb el seu company de temes del Barça o del col·le dels seus fills. El dia que l’administració sàpiga el que vol dir la paraula productivitat l’economia deixarà d’estar frenada per una burocràcia absurda i cara. Aquell dia potser hi haurà la meitat de funcionaris.
Però no us feu il·lusions. Això no passarà pas aviat. Perquè sigui possible haurem de passar temps patint la desocupació i el treball en negre d’una part considerable del gruix de treballadors. Mentre hi hagi polítics que creuen que els empresaris som gent a batre i criminals a eliminar, mentre hi hagi gent que creu que anar a treballar només significa fer acte de presència i cobrar, mentre estigui estès el criteri que l’absentisme és gairebé un dret, mentre tot això passi, els nous llocs de treball els hauran de crear els polítics, els funcionaris i els sindicats.
S’omplen la boca dient que el que cal és fomentar les cooperatives. Tenen raó. És la solució al problema. Quan ho hagin resolt que ens avisin. L’any 2500? És molt maco pensar que l’estructura econòmica es pot canviar eliminant les empreses, però això és enganyar a tothom. El món del cooperativisme fa molts anys que existeix i hi ha exemples notoris al País Basc, però si no ha reeixit aquí deu ser per alguna cosa, i podria ser que aquesta cosa sigui la que té a veure amb la productivitat. Les cooperatives també han de vigilar la productivitat, cosa que fa més difícil la seva governabilitat. La mateixa cosa que la fa impossible en l’administració.
Sóc molt escèptic amb la millora de la productivitat del país. Fer-ho possible demana tornar al concepte de les coses ben fetes, de posar els punts sobre les is. Ni els empresaris som germanetes dels pobres, ni ha de ser possible que el contracte de treball eximeixi de treballar. El contracte laboral té dos costats. Per un es treballa i per l’altre es cobra. N’hi ha molts que només veuen un apartat, obviant el deure. Les empreses públiques, privades i cooperatives, necessiten fer beneficis per poder invertir i per poder augmentar el benestar dels treballadors en el futur. Això es fa venent el més car possible i produint el més barat possible. No valen subterfugis ni lectures amb vidres opacs.
No hi haurà creació de treball intensa fins que les condicions per a les empreses siguin favorables a la rendibilitat i ara no es veu cap termini perquè això esdevingui una realitat. Ni les empreses que queden poden fer inversions enormes per manca de capital, de solvència i de finançament, ni els costos són prou ajustats per facilitar la competència exterior. Llavors…, què fem? Ens posem tots a l’administració? Ens fem tots alliberats sindicals? Sortim tots al carrer a lamentar-nos per veure si algú ens ajuda? Recorrem infinitament al pressupost públic com si aquest mai s’esgotés? Ens posem tots a l’atur? Ens dediquem tots a treballar en economia submergida?
Agradi o no, el treball futur el crearem els empresaris. Com més tardem a fer possible el camí, més patirem. I això demana dosis de realitat, abaixant el pes de la burocràcia sense sentit que actua de càncer de l’economia, possibilitant que el cost del treball estigui en relació amb la seva quantitat i qualitat, fomentant el naixement de noves activitats i productes, i facilitant el creixement amb noves inversions.
Esperem que s’aclareixin, si és que podem sobreviure en l’espera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!