Pedro Solbes, ministre d’Economia fins aquesta setmana, va entrar al govern per primera vegada com a ministre d’economia l’any 1994. Abans havia estat ministre d’Agricultura. La seva entrada al ministeri aquell any va preparar les bases per superar la crisi econòmica derivada dels excessos previs a l’any 1992. Va aplicar l’ortodòxia en l’economia. El seu successor, Rodrigo Rato, va trobar el camí fet. L’aplicació de l’eslògan “España va bien” per part de José Mª Aznar va fer la resta. Pedro Solbes va anar llavors a la Comissió Europea com a responsable econòmic per tornar finalment al govern Zapatero, del qual surt ara.
La taca més negra del seu pas pel Ministeri d’Economia deu ser la seva resistència a admetre que a principis de l’any 2008 estàvem en el pendent cap avall; potser ho va fer perquè era període electoral o perquè sabia que admetre-ho portaria connotacions psicològiques que encara potenciarien més la baixada.
En els darrers mesos hi ha hagut un clam demanant que se’l substituís. Les empreses perquè demanen més ajuda financera i els sindicats perquè demanen una política econòmica més expansiva. Tot plegat xoca amb la resistència de l’ortodòxia del ministre Solbes. El ministre és dels que creu que durant una crisi les empreses que no han fet els deures, i les que han fet excessos, han de reconvertir-se o morir; ell creu que la crisi ha de servir per netejar el teixit econòmic per possibilitar que els que queden surtin amb més força. És de manual. A l’altre costat hi ha els que pensen que això és massa llarg i que cal fer drecera, posant més recursos públics per apaigavar els efectes de la crisi, encara que això comporti no fer la neteja que cal. Aquests recursos surten de més dèficit públic, per tant, de més endeutament cap al futur, una hipoteca per les properes generacions.
Vet aquí que el president Zapatero, bona part del Govern, així com del PSOE i dels sindicats creuen que la política d’ara no ha de ser ortodoxa. Alguns ho creuen perquè els afecten raons de calendari polític. El mes de juny hi ha eleccions europees, però el primer semestre de l’any vinent Espanya tindrà la presidència de la Unió Europea, i ja sabem com els agrada als nostres primers ministres lluir-se en aquesta presidència. L’orgull d’Aznar va servir per signar unes limitacions en gasos CO2 per a Espanya molt més restrictives que les dels socis europeus.
El govern Zapatero ha d’arribar viu a aquesta presidència. Això vol dir tenir el suport adient per aprovar els pressupostos de l’any vinent, cosa que alhora vol dir cedir en les demandes dels catalans, assumpte que també frenava l’ortodòxia de Solbes. Per tant, tot s’hi val per resoldre el curt termini, encara que això signifiqui hipotecar el llarg.
M’ha costat entendre el recanvi ministerial. Sobretot perquè jo tendeixo a mirar a llarg termini. La pista la va donar José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, quan va dir que la substituta de Pedro Solbes, Elena Salgado, era una persona propera al president Zapatero. Traduint-ho ve a dir que ha canviat a una persona que frenava per una altra que va sense fre. Zapatero ha sorprès tothom no posant una persona de solvència en la responsabilitat econòmica. Potser no feia falta Joaquín Almunia, responsable econòmic de la Unió Europea fins al mes de juny, però al país hi deu haver molta gent amb solvència contrastada, i amb raonament intel·lectual conegut, per posar-la en l’àrea més important del Govern en moments de crisi. Doncs no, el president, continuant amb la seva insensatesa que el caracteritza de fa temps, ha preferit posar-hi a algú que no molesti.
Feia setmanes que es notava el nerviosisme del Govern, sobretot quan es va filtrar la frase de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega quan va esbroncar els subsecretaris demanant-los que portessin més idees, que no sabien la que estava caient a Espanya.
Sovint he explicat que només els millors s’envolten de millors. Molta gent em diu que un polític que no sap es rodeja d’un bon equip que l’ajuda. Hi estic totalment en contra. En el món de les empreses en tenim molta experiència. Un gerent de baix nivell acaba fent un equip que no li posi problemes, a la fi, del mateix baix nivell. Igual cosa passa en la política.
El Govern d’un país té la màxima direcció d’aquest. D’ell depèn que un territori prosperi o no; d’ell depèn que hi hagi pau i estabilitat. És evident que qualsevol país ha de buscar els millors homes per posar davant la direcció. Doncs no. A molts països això no passa, entre els quals Espanya. És impossible que els millors arribin a la direcció perquè la llei electoral atorga el control d’aquest accés als aparells dels partits polítics i aquests no tenen cap interès que altres els facin ombra.
Si un president és capaç d’actuar a curt termini ficant el braç dins la bossa del deute públic fent arribar el dèficit al 10 o al 12%, si un país és incapaç d’afavorir que els millors arribin a la cúpula de les direccions, pleguem.
Paradoxalment, de les actuacions que venen en els propers mesos, en podem sortir beneficiats els catalans, amb un finançament millor.
El cost a pagar per tot plegat seran restriccions en els pressupostos durant els propers 10 anys i una sortida de la crisi amb poca empenta que pot perpetuar l’atur.
Quan acabo d’escriure m’assabento de la dimissió de David Vegara, número dos de Pedro Solbes. És la prova del nou del meu raonament: al Govern hi sobren tècnics, fora l’ortodòxia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!