L’any 2005 vaig escriure un article amb el títol “Que algú aturi la construcció!”. La meva percepció era que la construcció immobiliària s’anava menjant la resta de l’economia productiva, s’emportava pagesos i operaris de la indústria cap a la construcció, era responsable de l’entrada descontrolada d’immigrants, impulsava a l’alça els preus de consum i augmentava els preus dels habitatges fins a límits inassequibles pels sous dels treballadors, pressionant els salaris amunt. Gairebé tothom em va dir que la meva anàlisi era exagerada.
Quatre anys més tard veig que en tot cas l’anàlisi es va quedar curta. El període especulatiu que va durar més de deu anys va fer tan forat en la societat espanyola que ho va canviar gairebé tot. Es va carregar en la seva totalitat la cultura de l’esforç i l’estalvi. Va fomentar en molts joves, una generació, la idea que es viu molt bé sense fer res, que pel sol fet d’haver nascut es té dret a tot. Va rebentar el territori, ocupant innecessàriament terrenys. Com a conseqüència, i com a reacció, va néixer la cultura del no, no diferenciant el que és necessari del superflu. Va foragitar la pagesia cap a la construcció. Va distreure capital de la indústria i del turisme cap a l’immobiliari, descuidant l’essència de les inversions. Va establir el concepte d’endeutament il·limitat, que va fer desaparèixer qualsevol precaució financera. Va aportar més d’un milió d’immigrants. Va conduir els bancs a endeutar-se pel valor del 10% del PIB a l’exterior. Va obligar-los a quedar-se amb els immobles quan la bombolla va esclatar. Va apujar els preus dels terrenys i immobles fins a sobrepassar límits raonables.
Tot això ha estat greu. Les conseqüències les pagarem durant anys, potser dècades. Ens han quedat uns bancs de misèria, ofegats entre el valor dels immobles i els deutes estrangers, escanyant la tresoreria del teixit productiu. Ens ha quedat una massa treballadora immigrant incapaç de ser reconvertida a altres serveis. Ens queden moltes empreses descapitalitzades per haver desviat el capital cap a immobles, i altres que no saben què fer per superar el moment actual, fruit de no haver reflexionat durant tants anys. Finalment descobrim que ens ha quedat un país empastifat de corrupció a tots els nivells.
Escolto el germà de Fèlix Millet preguntant-se “on anem a parar?”. El president Jose Montilla ha recordat que no tots els polítics són iguals i que la política dignifica el país. Té raó quan diu que tothom no és igual. Però això que la política dignifica el país, mireu, li agafo la paraula. A veure si ho demostra.
La crisi d’ara no es resoldrà perquè si, perquè el temps tot ho arregla, ni perquè els nostres veïns europeus vagin millor. La crisi la passarem si modifiquem les arrels que ens hi han conduït. A més d’impulsar la pagesia, la indústria i els serveis, caldrà resoldre aquest forat negre immobiliari. Sobretot per dues coses. Una perquè és un sector on treballen una quantitat d’obrers que són incapaços de reciclar-se. I dos perquè no pot ser que la renda disponible d’una família es vegi confiscada per l’habitatge. Per tant cal tornar situar el preu de l’habitatge a valors raonables del 30% del sou d’una família. Això vol dir que s’han de construir habitatges amb preus de 100.000 a 140.000 euros, cosa que no és tan difícil: només fa falta que el preu del sòl sigui no urbanitzable, expropiant-lo abans de ser requalificat. Alguna vegada he llegit que una mesura com aquesta pot ser no constitucional. M’és igual el que sigui. Si no és constitucional es pot modificar la Constitució. Per això hi ha polítics. És aquí on la política dignifica el país, quan de veritat el polític treballa pel bé comú i ho fa quan el camí està ple de dificultats.
El desànim generalitzat del que parla el president ja ve de lluny. Ve de la percepció que els polítics que ens dirigeixen no tenen la capacitat per mirar més enllà de quatre anys, ni per deixar les estratègies a curt termini dels seus partits, ni per enfocar els problemes amb prou talla com per actuar amb consens amb altres partits. La política que va dignificar el país durant la transició va ser el pacte democràtic i el pacte de la Moncloa. Allò sí que va dignificar la política.
Resoldre el sector immobiliari vol dir enfrontar-se al gruix del sistema econòmic. Vol dir propiciar que els preus dels immobles baixin de veritat, cosa que perjudica les immobiliàries. Per a les caixes i pels bancs una baixada dels preus dels habitatges pot suposar una baixada en l’actiu dels seus balanços que els portin a ser insolvents. Aquesta és la veritable resistència. Però no resoldre el problema ens pot portar a tenir una bossa d’aturats d’un milió de persones que no tornarem a col·locar en el món laboral mai més. També suposa que una quantitat enorme de joves, i no tan joves, no puguin accedir mai a un habitatge. Finalment suposa destinar un percentatge exageradament alt dels ingressos de les famílies a pagar l’habitatge, reduint la capacitat de compra per molts anys i llastrant l’economia per aquest fet.
Abans aquestes anomalies es resolien amb devaluacions. L’augment de preus dels habitatges hauria comportat un augment de salaris per pressió sindical. Això hauria fet apujar els preus dels productes cosa que finalment portaria a devaluar la moneda, empobrint el país. Aquest joc avui no és possible, cosa que porta a atacar els problemes a l’arrel: reinvenció de l’habitatge, augment de la productivitat industrial, evolució de la pagesia i renovació de l’oferta turística.
La corrupció immobiliària tot just comença a conèixer-se. El cas de Santa Coloma prové d’una investigació que va començar l’any 2005. El cas Millet també arrenca fa anys. Imagineu el que ens queda fins arribar a l’actualitat. L’empastifada immobiliària durarà anys, estenent el mal a tort i a dret en el teixit econòmic.
Mai més especulació urbanística! Senyor president, la política es dignifica exercint-la. Els ciutadans ho esperem desanimats i sense confiança. El més greu de la metàstasi immobiliària és que afecta la credibilitat democràtica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!