Fa dues setmanes, el vídeo que poso en el bloc junt amb l’article de Diari de Girona era un discurs de campanya del diputat francès Philippe de Villiers. El meu article parlava de fomentar la vocació emprenedora. Ell també parla de defensar els emprenedors. He de dir que aquest diputat és de dretes, més a la dreta que Aznar i menys que Le Pen, per entendre’ns. Però com que és un transgressor, a vegades diu coses que són prou interessants. El vídeo es titula La visió d’un emprenedor i diu, “Elegiu les PME (petites i mitjanes empreses). Visca les empreses PME! Elegiu les PME no pas les CAC 40 -és l’equivalent francès de l’Ibex 35-. Tots els politics francesos viuen, esmorzen i sopen amb els dirigents de les empreses del CAC 40. Avui hi ha dues economies: una que és profundament moral, la de les PME, i aquella que és profundament immoral, la del CAC 40. Perquè el que és immoral és la dissociació entre el capital i el treball, quan el capital prospera a París i el treball se’n va a la Xina. Quina és la diferència entre el CAC 40 i la PME? En el CAC 40 manen els gestors, en una PME, els emprenedors. Quina és la diferència? El gestor mira només els accionistes, i exigeix una remuneració del 15%. Irrealitzable per a qualsevol empresa. És el capitalisme de renda, on el gestor mira els seus accionistes que sovint són fons de pensions anònims que inverteixen en l’empresa X durant dos mesos, en l’empresa Y durant tres mesos,… per la qual cosa els gestors treballen per una gent que no coneixen, i que demanen que el sistema tingui èxit immediatament. L’emprenedor inverteix, mira el seu producte, mira els seus clients, els respecta i, sobretot, considera que el seu capital és el treball. L’emprenedor inverteix en el futur i el gestor paga en el present. El gestor no compromet el seu diner, l’emprenedor es juga el seu capital. Un emprenedor és impensable que es deslocalitzi, si ho fa és la mort de la seva ànima, mentre que pel CAC 40 és la base mateixa del sistema. Cada dia ens diuen, si el CAC 40 funciona l’economia va bé, però el 70% dels beneficis del CAC 40 es fan a l’estranger, i el 75% dels llocs de treball també es troben fora a l’estranger. Aneu a les PME, feu viure les PME, són l’economia de demà! Si abaixem les càrregues socials i fiscals de les PME en un 50% , tal i com diu l’INSEE, crearíem un milió de llocs de treball cada any. Visca les PME franceses! Nosaltres preferim l’artesania a l’assistència”. París, 25.12.2006 davant els JPF (joves per França).
Ara que la crisi posa en dubte el sistema econòmic de la nostra societat és el moment de fer-se moltes preguntes. Tenim clar que en els darrers anys hi ha hagut un excés d’especulació. A casa nostra l’especulació ha estat immobiliària, però arreu, en el món global, l’especulació ha estat financera. Només una part petita del sistema financer és necessària per a l’economia real. La majoria del sistema funciona per alimentar l’economia especulativa descontrolada i destructiva. Ens hem habituat a especular amb tot. Per exemple, no n’hi havia prou d’especular amb el petroli que, per posar fre al seu consum, hem creat drets de CO2; ara especulem amb aquests drets. Especulem amb tot, fet que cal aturar urgentment.
Té raó Phillippe de Villiers quan diu que els polítics només veuen les grans empreses i són aliens a les petites i mitjanes empreses. Sovint dic que en la classe política i en l’administració del país (Espanya, Catalunya i ajuntaments) no hi ha persones que hagin passat per les empreses. D’entrada, si n’hi hagués potser la gestió seria millor. El més gran és que desconeixen la importància de les empreses productives pel país, per crear llocs de treball. El seu subconscient només pensa que els llocs de treball els creen les empreses multinacionals.
Aquest desconeixement del teixit bàsic del país, aquest allunyament del teixit productiu és el responsable, en el fons, de la magnitud de la nostra crisi.
Si les mesures per fomentar l’economia només vetllen els interessos de les grans empreses i de les multinacionals, difícilment es crearan nous llocs de treball. Es pot entendre que s’ajudi a empreses que exerceixen de locomotores com Seat, ja que la seva activitat arrossega altres empreses del país. Però no es pot entendre que s’ajudi empreses com Sony o Hewlett Packard, que no actuen de locomotores ni transfereixen coneixement al país, i no es faci amb la mateixa magnitud amb les altres petites i mitjanes empreses. És molt més productiu destinar els ajuts a promoure el creixement del teixit productiu del país, sigui agrari, ramader, turístic o industrial.
Hi ha punts d’excel·lència en la nostra economia de proximitat dels quals podem treure lliçons. Per exemple l’equilibri ramader amb les empreses de tecnologia alimentària, cosa que ha propiciat el naixement del clúster corresponent. O el sector surer amb l’Institut del suro. O el treball conjunt de molts ajuntaments amb les empreses turístiques del seu municipi,…
A la meva insistència de millora en la formació de treballadors i empresaris i a la meva mania de foment de la creació i de l’emprenedor, cal afegir molt més per fomentar les pimes. Cal aprimar, molt sovint suprimir, la burocràcia per executar projectes (sé el que dic per experiència pròpia). Cal deixar-se de bajanades en moments difícils, com això de l’exigència de les joguines per les granges de porcs. Cal canviar el finançament de les inversions, posant línies a llarg termini per inversions determinades. Cal, en definitiva, fer competitives les pimes, a vegades modernitzant-les o propiciant un augment de talla. Però en moltes d’elles això no serà possible si no s’abaixen costos. I, si no és possible fer-ho amb augment de talla i millora de productivitat, s’haurà de pensar a aprimar les contribucions que fan a l’Administració. Villiers té més raó que un sant quan demana que l’esforç es dediqui a la creació de treball en pimes en lloc de quedar-se exclusivament en l’assistència. No és una qüestió de dretes. És de sentit comú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com gairebé sempre, estic totalment d’acord amb tu. La distància que hi ha entre la classe política i l’economia productiva real és funesta per al país. El que m’ha deixat intrigat és això que esmentes de les joguines per a les granges de porcs. És la collonada que m’imagino? Me’n podries fer cinc cèntims?