La setmana passada TV3 va organitzar un debat amb representants del món econòmic, empresarial i laboral per parlar de mesures per sortir de la crisi. El debat va ser conduït per la directora de la cadena, Mònica Terribas. Tot i que hi havia massa participants perquè el debat fos entenedor i productiu, a mi em va agradar pel fet que vaig collir algun concepte interessant. L’objectiu del debat possiblement era massa complex per poder resoldre’l lleugerament en un dia i amb tanta gent. Al final el temps per a cada ú no era suficient per aprofundir els temes. És la mania dels mitjans en la seva cerca permanent de la quota de pantalla la que els condueix a fer tots els debats superficials. Així no cansen i la gent no canvia de cadena. El preu, però, és que mai s’arriba al fons dels temes.
La primera cosa que em va agradar va ser escoltar que el model econòmic basat en l’immobiliari està completament esgotat. En José Mª Álvarez, representant de la UGT, va insistir en la necessitat de mantenir una mínima activitat constructora que ocupi la gran massa laboral no qualificada. Va proposar fer aquest foment amb la construcció de pisos de protecció oficial a preus assequibles als treballadors, deixant els habitatges construïts i no venuts aparcats. Va dir que el problema era dels que els havien construït. Jo també penso una cosa així, encara que cal veure que el diner immobilitzat en aquesta munió d’habitatges és un diner que no circula per l’economia i, per tant, no ens ajuda en l’activitat econòmica. Però encara més greu és saber que aquest diner immobilitzat es deu a l’exterior. Encara que el cos ens demani a ell i a mi que els especuladors resolguin el seu problema, tenint clar que aquest no és nostre, en el fons el drama sí que ho és. Si no materialitzem part d’aquest actiu congelat en els immobles, els crèdits a l’exterior es nodriran de tresoreria de la resta de l’economia, comprimint encara més l’activitat. Això durant els propers tres anys.
Per això em va semblar important que Jordi Gual digués que la solució a l’economia espanyola està en l’exportació. Ho va dir explicant que la demanda interna del país no tirarà durant anys, fet pel qual cal cercar el creixement a l’exterior. Però l’exportació és igualment important per compensar el pagament de les hipoteques que hem de fer a creditors estrangers. I heus aquí que per exportar és urgent que incrementem la productivitat, cosa que no es fa continuant la construcció d’immobles.
Tornem a trobar el nus complicat de la solució. Productivitat. Tan bella és la paraula com difícil d’assolir. Josep Guardiola, entrenador del Barça, ens pot donar una lliçó de com assolir-la, amb la suma de treball, intel·ligència, imaginació, modèstia, perseverança i complicitat. El Barcelona aquesta temporada ha fet un augment de productivitat fantàstic, digne d’estudi. Amb el mateix equip humà que l’any passat ha fet la millora en competitivitat més alta que cap equip deu haver fet mai. Tot plegat dirigint el grup de forma diferent.
L’economia espanyola i catalana necessita fer un gir cap a la manera de fer de Guardiola. Necessita líders amb un projecte definit, amb un objectiu prou clar per no haver de canviar-lo a la primera dificultat. Necessita líders que comuniquin amb facilitat per donar il·lusió que porti a assolir l’objectiu. I, sobretot, necessita crear mètodes que ajudin a ordenar el treball de la societat per fer-lo convergir en la mateixa direcció. La dispersió d’esforços del moment actual és desesperant.
No em vull tornar a repetir en la idoneïtat o no dels líders polítics d’ara. Vull insistir en la necessitat de la reforma laboral. Els sindicats, en les manifestacions i mítings, diuen que la reforma laboral és només per abaratir l’acomiadament i que la crisi no l’han de pagar ells (és cert, no la paguen els sindicats, la paguen els aturats). Però vet aquí que en el debat de TV3 José Mª Álvarez va dir que si es feia qualsevol reforma havia de ser consensuada amb la resta de forces polítiques. Al·leluia! És el millor que vaig escoltar.
Fer una reforma laboral cap a la Flexiseguretat de Dinamarca és el millor camí per arribar al futur augmentant la productivitat. La Flexiseguretat danesa consisteix a afavorir l’acomiadament lliure quan l’empresa té problemes de producció, de temporalitat o simplement de baixa productivitat d’un treballador. És, dit i fet, l’acomiadament lliure com el d’Estats Units. La diferència és que Dinamarca és un país de benestar social que no deixa sol el treballador en atur. El contrapès a aquest acomiadament és una prestació de l’atur molt més gran que la nostra, augmentant-la de dos a quatre anys i, sobretot, un tractament actiu de l’atur. Vol dir que la persona aturada està primer de tot resguardada per la prestació i després està seguida i ajudada de forma personalitzada per un tutor del servei d’atur. Un tècnic s’encarrega de decidir quina formació farà la persona aturada, quines són les seves habilitats, ajudant-la a reinserir-la en el mercat de treball. Aquest sistema resol la precarietat dels que no tenen prestació de l’atur (el problema que Zapatero vol resoldre ara), millora enormement les decisions de quina formació ha de rebre l’aturat per reintroduir-se en el món laboral i revifa les condicions de treball en les empreses retrobant la complicitat en el treball, acabant amb l’absentisme i la manca de ganes de treballar. A mi mai m’ha preocupat el cost de l’acomiadament. Em preocupa la poca predisposició a treballar, qüestió imprescindible per augmentar la productivitat. És allò de la multa de Guardiola per arribar tard a un entrenament.
Alvarez va fer diana quan va dir que una reforma com aquesta no es pot negociar només amb el govern d’ara pel fet que hi havia el risc que, quan arribi un president com Aznar, retalli la part social del pacte per la Flexiseguretat. És el millor raonament que vaig escoltar. Té raó, no es poden fer les coses a mitges. Però el que no entenc és perquè no s’agafa la discussió per aquí i es continua tirant pilotes fora. És una obvietat que les solucions a la crisi passen per pactes de consens. Haurem d’esperar molt més, o caldrà esperar que la situació es podreixi arribant als cinc milions d’aturats i allargant la sortida del problema més enllà del 2015? Prou de estratègies polítiques, sindicals i empresarials. És temps de solucions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!