Ha arribat el moment de prendre decisions en el món de l’energia. Durant molt temps el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero ha anat dient que no renovaria les centrals nuclears una vegada acabin la seva vida útil. Ara arriba el moment de tancar-ne una de gran, la de Garoña, a la província de Burgos. L’expectació és màxima, primer perquè s’ha de veure si el president encara conserva aquella força de decisió inicial de quan va fer tornar les tropes espanyoles de l’Iraq. Després perquè la decisió significa un canvi en la tendència del model energètic. No fer una central nuclear és una cosa. Tancar-ne una, una altra. L’únic lloc per ubicar una nova central nuclear és on ara hi ha una central vella. No n’hi ha tantes, només vuit. Si es decideix tancar una central, es perd el lloc perquè en el futur n’hi pugui haver una altra de nova. No sé si el president és conscient de la profunditat de la decisió, però tancar Garoña significa un no futur per al model nuclear.
És difícil estar a favor o en contra de les centrals nuclears. Jo mateix he passat per períodes de la meva joventut, quan era a la universitat, en què no estava a favor de les nuclears, de la mateixa manera com ara estic a favor del Barça i en contra del Madrid. Hi havia una motivació estètica, emotiva, amb arguments superficials. Més endavant, quan he aprofundit en el debat de l’energia he arribat a estar a favor del model nuclear. M’he adonat que molts arguments, la seguretat, les radiacions, tenen solució si els projectes es fan com cal. Finalment, quan he arribat a definir el meu model energètic, he arribat a la conclusió que el model nuclear no ens convé.
Els pros i els contres de l’energia nuclear són, per una part, el perill d’explosió, el perill de radiacions, la manca de solució als residus radioactius per milers d’anys, el perill de proliferació nuclear que porti a aprofitar el plutoni per fer bombes, la manca d’urani… Per l’altre costat es diu que l’energia nuclear no produeix CO2, que el cost de generació és el més baix, que aporta seguretat a la generació elèctrica, que amb poques unitats n’hi ha prou per resoldre el problema elèctric.
Totes les raons tenen pes, però s’ha de saber triar el gra de la palla i, sobretot, no s’ha de fer el debat només per passions, cal anar a les raons.
De les raons en contra agafo la proliferació nuclear i la no solució als residus radioactius. És evident que no és coherent prohibir a l’Iran tenir centrals nuclears pel risc de producció d’armament nuclear i fomentar als països occidentals aquesta tecnologia. Tampoc és gaire creïble pensar que es resoldrà el problema dels residus radioactius quan en els darrers 30 anys no se n’ha sabut. Per contra, s’ha de prendre en consideració el fet que la generació nuclear no augmenta el CO2 i s’ha de debatre realment si el cost de generació és realment baix.
Aquí hi veig un punt fluix. Una central nuclear no té en compte tots els costos de generació; per exemple no preveu les despeses de desmantellament ni d’eliminació dels residus radioactius; això ho paguem a part en la tarifa elèctrica. Tampoc preveu l’assegurança de responsabilitat civil pel fet que no hi ha cap companyia d’assegurances que la vulgui assumir. Aquesta assegurança la cobreix directament l’administració. Finalment la construcció d’una central nuclear s’enfronta a unes incerteses molt elevades, de preus, de pressupostos, de permisos, que demanen que l’operació sigui avalada també per l’administració.
Per tant, la construcció d’una central nuclear no té res de mercat lliure i transparent al necessitar recórrer en cada fase a l’administració. En aquest moment em temo que els costos que els nuclears ensenyen són falsos: les notícies de les desviacions sobre les inversions en els noves centrals en construcció fan veure que les hipòtesis inicials són errònies. Em sembla que els nuclears vulguin fer les seves inversions amb el recurs de l’administració per finalment acabar venent l’electricitat al mercat lliure sabent que el petroli entra en una etapa d’esgotament i de preus alts. Davant aquesta discussió la solució passa per exigir que, si volen presentar un projecte amb l’aval de l’administració, donin un preu fix per a tota la vida de la central. A partir d’aquí es podria estudiar un projecte.
Dit això, el model nuclear no encaixa amb el meu model eòlic. De fet, són incompatibles. La generació eòlica és un tipus de generació rígida, n’hi ha quan bufa el vent, no quan es vol. I la generació nuclear també és rígida, n’hi ha sempre, es necessiti o no. Ambdós sistemes necessiten d’altres sistemes complementaris que subministrin la diferència entre el que es genera i el que es demana, necessita sistemes flexibles. Cal generació hidràulica, sobretot de bombeig, que pugui emmagatzemar l’energia excedent, i fa falta electricitat generada amb cicles combinats de gas que poden variar la seva producció sobre la demanda. Els que estan a favor del model nuclear diuen que l’energia nuclear pot conviure amb l’energia eòlica. És fals. Un sistema elèctric ho pot fer quan el model eòlic és el de la senyoreta Pepis, com el francès, amb participació eòlica màxima del 10% del total del sistema. Però quan es vol anar a un pes eòlic del 40% o més, com es vol fer a Espanya, les centrals nuclears sobren, fan nosa, esdevenen incompatibles.
Per tant, el president Zapatero faria bé d’explicar els arguments pel tancament de la central de Garoña. No n’hi ha prou a dir que la nuclear no és una energia neta, que contamina o que té riscos. S’ha d’explicar que el model que volem seguir és el d’energies renovables basat en l’eòlica i s’ha d’explicar quina cabuda té la generació nuclear en aquest model. Garoña no hi té espai. Tanquem?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!