Poc-moderna

No sabem si és un mèrit, un repte assolit o una derrota amagada (i tan amagada). No sabem si hem tardat massa en assolir les 50.000 visites o si ho hem fet en un tres i no res. No sabem si té algun sentit seguir mantenint els mateixos principis –tan provincians i poc-moderns com de costum– que el primer dia. No sabem si és anacrònic o si aquest és precisament el ritme del nostre món o la crònica de la nostra vida. No sabem si tocaria fer un altre post d’aquells de sexe gratis per seguir sumant visites amb poc esforç –i menys mèrit–. No sabem ben bé qui llegeix aquest espai o qui fa el xafarder en aquest racó, ni tampoc sabem el perquè de tot plegat. No sabem si la gent prefereix les palles mentals, les no-cròniques de concerts, les notícies ben estranyes o els descobriments musicals més freaks. No sabem si això s’acabarà d’aquí quatre dies o si aguantarem 50.000 clicks més. Aleshores… sabem alguna cosa? Sí, sabem que som poc-moderns…

[Avui sintonia polonesa per celebrar tal avinentesa, que rima]
[I ara és quan recordem com un dia d’abril, com qui no vol la cosa, vam començar l’aventura endeblocaire –a–, o aquell dia que mig de passada vam veure que ja havíem fet 5.000 visites –ja–, i de sobte ens ve al cap quan ens vam auto-atorgar un disc d’or per les primeres 15.000 visites –ajà– o aquell dia que de rebot vam comentar que arribàvem a les 25.000 –ajajà– o quan vam fer un any de travessia –ajajajà–]
[I es ben bé com la fotografia de la madalena carregada d’espelmes, com una cosa ben petita que entre tots feu gran. Gràcies, salut i patilla… molta patilla]

Seguim reivindicant l’univers poc-modern, aquell que rellisca (i sobreviu, que diríen) en un món post-modern i ultra-guai. No es tracta d’odiar les ulleres de pasta (abans que les feres saltin a la pista, especificarem que les poc-modernes combinen amb molt bon gust la pasta i el metall) ni de viure d’esquena (també parlem de quadres vichy i d’altres afers glamourosos), però tampoc consisteix en simular que no tenim sentiments, que som ultra-independents, xupiguais i mega-repel·lents. Ecs. Els poc-moderns no som així. Som normals. Amb bons dies, amb mals dies. Amb bons gustos, amb mals gustos. Amb bons amics, amb mals companys. Amb bons sentiments, amb pànic a les decisions trascendents. Vulgarment vulgars.

I també sabem que –després de 287 posts i 319 comentaris– ens agrada llegir que diuen amics i desconeguts (per l’ego, sabeu?). Sabem que algú ens llegeix –ni que només sigui de tan en tant– i que d’altres ens fan posar vermells. Sabem que ens agrada llegir als altres i descobrir coses noves. Sabem que aquest només és un petit aparador no gaire útil –i gens imprescindible– però carregat de bona fe (com diria qualsevol sàvia àvia). Salut, música i patilla, siusplau. Molta patilla…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!