Vaig començar a treballar com a empresari l’any 1981. La meva arribada va coincidir amb una greu crisi del sector i de tota la indústria; Espanya no havia fet els deures en estalvi d’energia arran del primer xoc petrolier a l’any 1972 ni després del segon a l’any 1978. La crisi va coincidir amb el canvi polític, fet que la va aprofundir encara més. La segona crisi que vaig viure va ser després de l’any 1992, conseqüència de les despeses del país arran dels jocs olímpics i de l’Expo de Sevilla. Ara, doncs, visc la tercera crisi a la indústria.
Cada una d’elles l’hem resolt de forma diferent. La primera, la més greu, la vam resoldre augmentant la producció amb el mateix personal. Vam canviar l’organització de treball i això va permetre treballar més dies. Els bancs no van voler saber res de nosaltres gairebé durant 10 anys, fet que ens va portar a haver de fer inversions amb material d’ocasió i amb els nostres recursos financers i humans. Vam aprendre a fer-ho tot, l’enginyeria, l’obra civil, la modificació de les màquines i del procés, cosa que a la fi va marcar la nostra manera de fer per sempre més.
La segona crisi la vam passar muntant la central de cogeneració. El personal sobrant durant aquell temps el vam dedicar a la construcció de la central. Una vegada engegada, l’operació i el manteniment de la central van suposar un guany considerable de productivitat. La central va ser un revulsiu financer i tècnic, fet que ens va donar ales per fer més coses, com el manteniment d’altres centrals de cogeneració i la fundació d’una enginyeria. A finals dels anys 90 vam engegar una nova màquina sense esperar cap crisi per fer-ho, i ara estem engegant la tercera màquina coincidint amb la tercera crisi. Com podeu suposar la nova màquina ha de permetre (així ho esperem) superar el greu moment actual.
Per tant cada crisi ha tingut una solució diferent, adaptant-se al moment històric de l’empresa. La més greu que va viure el país va ser la de l’any 1980 que va durar fins al 1985. Va suposar un canvi d’estructura empresarial, un canvi de negocis i de maneres de fer. La del 1992 es va resoldre en un any, gràcies a la devaluació de la pesseta en un 35%. L’actual té tota la pinta de ser igual que la de l’any 80, exigint un canvi empresarial important i una adaptació de la societat als nous temps.
La percepció dels que estem en el dia a dia en la indústria és que hem tocat fons en l’actual crisi, que ja no baixarem gaire més. Cosa que no vol dir de cap manera que això ja s’ha acabat. Al contrari, ara ve el moment de fer els deures. Les dificultats per sobreviure avui i les que tindrem l’any vinent són extremadament complexes. Si una empresa vol augmentar la seva producció es trobarà amb les dificultats per obtenir prou crèdit de proveïdors i per aconseguir finançament bancari per aguantar el mal pagament dels clients. Segurament es trobarà que els preus de moltes matèries primeres pugen, mentre que els preus de venda no ho poden fer, o fins i tot baixen: la millora de l’economia al món fa pujar preus i l’economia espanyola, que està a la UCI, impossibilita repercutir-los. És resultat de la deflació on ens trobem de forma no oficial: la diferència entre els preus de venda i els de compra són més petits i cada cop costa més cobrar a temps dels clients. És difícil sobreviure així.
Però fins i tot en aquestes condicions les empreses hem d’afrontar aquest moment amb més coratge que mai…, almenys com el dels anys 80. És el moment de deixar de plorar i lamentar-nos, de veure que els que quedem hem resistit la primera onada de la crisi i d’observar què és el que queda al nostre entorn per aprofitar les sinergies.
Si la crisi és com la dels anys 80 voldrà dir que la duració serà de 5 anys, que no començarem a créixer per crear treball fins el 2013 o més, depenent de si som capaços d’arribar a consensos. Amb aquest escenari s’ha de treballar per tal de no anar més avall. I com fer-ho sense que el mercat interior creixi? Exportant! És vital per a l’economia catalana alliberar l’exportació, tant de productes com de turisme. Ambdós sectors necessiten millorar de forma urgent la productivitat. El turisme ha de recular els preus que tan bojament va apujar els darrers 5 o 6 anys i tornar a recuperar la competitivitat amb altres països d’Europa. La indústria s’ha de posar les piles tant pel que fa a costos com a la qualitat i ha de treballar com mai per sortir a fora recolzats pel gran servei del COPCA. Tant uns com els altres han de tenir present que és molt important treballar amb el que és proper, amb proveïdors locals, fet que ha de permetre l’enfortiment de moviments de clúster.
La part positiva de la crisi que he pogut veure és el retorn de la complicitat entre treballadors i empresaris que s’havia perdut feia molts anys. També he pogut apreciar el valor del teixit empresarial del nostre territori. Ara més que mai podem comprovar aquest valor si el comparem amb Andalusia, per exemple. No us podeu imaginar què val tenir soldadors especialitzats en inoxidable, muntadors d’alta tensió, instal·ladors de xarxes de control i automàtica, programadors de màquines industrials,… tot això ho tenim al territori. És una monstruositat deixar perdre aquesta riquesa en teixit industrial.
Per tant, empresaris, líders d’associacions empresarials, deixeu el plany, oblideu la confrontació sindical (el temps va contra seu), no espereu cap solució dels polítics. La solució només està a les nostres mans.
Ara és el moment de posar imaginació més que mai, de dissenyar plans de salvament i estratègics, de cercar complicitats, ajudes i sinèrgies, de fer petites inversions que millorin la productivitat, d’invertir en control i automàtica, de reduir despeses innecessàries,… No ens hem de capficar en voler créixer a qualsevol preu perquè podria ser que no fos possible.
És l’hora de desenterrar l’èpica empresarial (aquella que no entenen els sindicats ni els funcionaris), que ens ha de mantenir fins més enllà del 2012.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!