El conseller d’ensenyament de la Generalitat, Ernest Maragall, és una persona especial. Té coses del seu germà, com parlar sense que se’l pugui entendre, una idea messiànica de la política, una forma d’actuar tossuda i sovint intransigent que xoca contra els sindicats,… en fi, un munt de coses que el fan assemblar al seu germà president. Del seu pas per la conselleria hi ha coses que m’agraden. La que més és l’esforç que fa per consensuar la llei catalana d’ensenyament amb el màxim nombre de representació possible, és a dir, junt amb CiU, encara que això signifiqui que ICV no voti la llei a favor. Ja s’han de tenir ben posats per pactar amb el partit adversari encara que sigui a costa que un component del Govern actual es deslligui de la llei! Aquest coratge em té el cor robat. Sí, senyor! Vet aquí un conseller valent. També m’agrada la proposta de refer el calendari de vacances escolars introduint vacances durant el mes de febrer. Des de la meva posició empresarial veig que hem de fer canvis per repartir les vacances de les famílies i deixar de concentrar-les durant el mes d’agost: la concentració obliga el teixit productiu a aturar la producció pel fet que no es pot enviar el gènere fabricat als clients que han tancat per vacances. Les vacances durant el mes d’agost són una barrera que limita la productivitat a moltes indústries i frena la creació de més llocs de treball. Per tant, tot el que sigui repartir les vacances durant l’any és una bona notícia, i qui ho pot fer és el calendari escolar, forçant els pares a repensar les vacances anuals. No puc opinar de l’esforç per construir noves escoles i instituts ja que ni tinc les dades per conèixer com va la construcció ni sé les tensions pressupostàries. La meva percepció com a pare i com a empresari és que el nivell d’ensenyament bàsic no millora i que la formació professional és una vergonya. És aquí on el conseller no m’agrada. No m’agrada el seu discurs. Si ja és difícil d’entendre perquè vocalitza malament (jo m’identifico amb ell del tot perquè faig el mateix), m’agrada molt menys la seva dèria a negar la realitat. De fet, això es fa sovint en l’Administració, es tendeix a accentuar el costat positiu de les coses amagant el negatiu, actuant talment com un venedor clàssic. A mi no m’agraden aquests tipus de venedors que són capaços de vendre qualsevol cosa, i sovint em tanco i no em venen res. El conseller Maragall actua com aquests venedors, venent coses impossibles i que només se les creu ell.
Diumenge vaig escoltar la notícia donada per la Conselleria notant que el fracàs escolar era molt més baix que el que deien els informes PISA i Bofill. No vaig entendre què volia dir el conseller, així que vaig anar de cap al diari a llegir les dades. La notícia feia part d’una batalla que manté la Conselleria per negar que no hi ha un 30% de fracàs escolar a Catalunya. Per contradir-ho, publicava una estadística que demostra que al curs 2002-2003 hi havia el 69,6% d’alumnes que es graduaven en ESO, i als cursos següents anaven en augment. Així el 2003-2004 eren el 69,6%, el 2004-2005 el 75,9%, el 2005-2006 el 75,9%, el 2006-2007 el 76,7% i el 2007-2008 el 77,4%. El conseller demostrava que el govern tripartit havia millorat el resultat escolar dels governs anteriors de Pujol. Tan content com estava que encara es va atrevir a fer un joc de mans estadístic: com que cada any hi ha més d’un 10% d’alumnes que repeteixen, se li va acudir certificar que els repetidors no formen part dels fracassats, que en tot cas és una segona oportunitat. És una interpretació absurda i enganyosa, doncs el 10% de repetidors és continuat i el resultat és que només hi ha un 70 i escaig per cent d’alumnes que aproven regularment. Cal explicar que no tots els alumnes de Secundària estudien el mateix nivell de currículum; moltes classes tenen un temari més suavitzat, adequat a les possibilitats dels alumnes, afavorint arribar a aprovar l’ESO al final. Això sol podria explicar la millora d’aprovats a ESO en comparació a anys anteriors. L’estadística deia més coses. Deia que del 70 i escaig d’alumnes que passa ESO, un 66% va a Batxillerat i un 34% va a cicles formatius. I que els alumnes que acaben Batxillerat són un 58,6%, mentre que els que acaben FP són el 52%. O sigui, del total d’alumnes que han entrat a ESO només acaben estudis secundaris, de Batxillerat o de FP, el 56% del 77,4%, és a dir, un increïble 44%. El fracàs escolar, tal i com jo l’entenc, és del 56%. Com volem que l’economia creï llocs de treball qualificats, lluny del mileurisme si els joves accedeixen al mercat laboral amb nivell formatiu semblant al de països subdesenvolupats? El conseller té el missatge completament equivocat. És evident que la Conselleria d’Ensenyament no ho pot fer tot, que la cultura de treball i la disciplina s’han de fomentar des de la mateixa família, que el pressupost és el que és, que els valors que fomenten molts mitjans de comunicació no van en la millor direcció. Però per combatre això no serveix una política de cofoisme, fent veure que tot va bé, quan la realitat és que el nivell de formació que tenim ens porta directament a la pobresa. Si la Conselleria deixa de mirar-se el melic potser podrà pensar que el que cal és abaixar la ràtio d’alumnes en moltes aules d’instituts, que potser es pot incidir més a configurar aules a diferents nivells, fugint de falsos arguments democràtics i uniformitzadors que l’única cosa que aconsegueixen és rebentar definitivament el nivell de l’ensenyament públic. Si el que cal és convèncer les famílies que apostin per l’esforç, si s’ha de convèncer la societat que s’han de destinar més recursos financers a ensenyament, el més adient és admetre la debacle on ens trobem amb aquest 56% d’alumnes que no acaben els estudis secundaris. Negar-ho no ens fa cap bé. I qui millor per fer pedagogia que la Conselleria d’Ensenyament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!