Des de les comarques de Girona

Tothom té clar que una part considerable de la crisi a casa nostra es deu a la caiguda de l’activitat de la construcció i que cal potenciar altres activitats, encara que la ministra d’Habitatge, Beatriz Corredor, opina el contrari. L’any 2007 era difícil preveure que la caiguda del sector de la construcció, que oficialment representava el 17%, arrossegaria tota l’economia. Tot i que alguns alertàvem de la perillosa desaparició de teixit productiu industrial, ningú podia preveure que la crisi arribaria amb la velocitat i amb les magnituds que ho ha fet. L’error va ser suposar que el pes de la construcció a l’economia era del 17% quan en realitat assolia més del 30%. En el món de l’economia, com en totes les ciències, no es pot fer trampa durant molt temps. Qualsevol activitat es pot realitzar si hi ha un fi, un objectiu. Es pot fabricar un bé sense vendre’l, però durant poc temps, el que és capaç de resistir un capital o un espai de magatzem. Es pot construir més que la demanda, a preus superiors als que el client pot comprar, però per no gaire temps. L’equilibri entre la producció de l’economia i la demanda és sagrat. L’economia permet durant un temps saltar aquests principis per la facilitat d’obtenir crèdits. És la seva perversió. Una economia molt endeutada permet anar fent encara que hi hagi molts desequilibris, moltes pèrdues. Això és el que ens ha passat a Espanya. El Banc d’Espanya hauria d’haver actuat per frenar la perversió i no ho va fer. L’any 2005, quan ho comentava amb un polític, em va respondre, “ells sabran el que fan”, volent dir, tu què sabràs. Ens ha de quedar clar, doncs, que destinar recursos econòmics a demandes que no existeixen és un error que es paga més endavant. 
Parlem ara d’obra pública. Tothom accepta que l’Administració ha d’invertir en infraestructures públiques, en carreteres, autopistes, aeroports, trens, metros, tramvies,… Darrere aquest raonament hi ha la creença que la inversió pública activa l’economia, que la construcció és per si mateixa una activitat, que bones infraestructures impulsen noves activitats econòmiques. No hi estic d’acord en la totalitat. La construcció és una activitat econòmica, complementària de la resta, però una bona autopista o un bon aeroport no creen més teixit econòmic “per se”. En tot cas faciliten que l’activitat econòmica existent sigui més eficient, més productiva i es pugui expandir. Però d’aquí a dir que la construcció, només ella, crea teixit econòmic, n’hi ha un tros. Veiem quin teixit econòmic ha desenvolupat la inversió en carreteres a Extremadura o el famós aeroport de Castella-la Manxa que s’ha emportat per endavant la seva caixa d’estalvis. Durant les darreres eleccions a la Generalitat, l’any 2007, Diari de Girona va fer entrevistes als candidats, les preguntes de les quals havien estat proposades per gent diversa. Recordo haver fet una pregunta a Artur Mas dient-li si no seria millor destinar part dels fons en infraestructures a desenvolupar més teixit econòmic. La seva resposta va ser de perplexitat, ja que jo devia ser l’únic en aquell moment que no pensava que el més urgent era invertir en obra pública. La setmana passada, en un acte de la Cambra de Comerç a s’Agaró,  Rodríguez-Marín va afirmar que les infraestructures “només generen riquesa en la mesura que són útils i productives”. Just el que vull dir. El Govern espanyol està prenent totes les decisions per sortir de la crisi amb una política Keynesiana en el sentit de fomentar la construcció. És una política de curt termini, preveient que després d’aquest temps el panorama econòmic mundial haurà canviat i ja ens en sortirem. A mi em sembla un error pensar només a curt termini, ja que després d’aquest temps continuarem igual com estem, amb el mateix teixit econòmic que tenim. La meva germana m’insisteix que no hi ha llarg termini si no es treballa en el curt. Té raó, però cal treballar alhora pel llarg termini i això vol dir pensar què farem per substituir aquell 30% de l’economia que es dedicava a la construcció i que ja no ho tornarà a fer, quina feina donarem als més de 3 milions que necessitaran treballar (els altres 2 ja no tornaran al mercat de treball). Fa dies que ho vinc dient. Ni els sindicats ni l’Administració donaran feina a aquest col·lectiu enorme. Només ho podrem resoldre si som capaços d’aportar nous empresaris al sistema i si els que quedem som capaços de créixer. Aquest és el llarg termini. El Govern perd credibilitat a gran velocitat perquè només actua a curt termini. Totes les previsions que fa queden superades. Primer va ser l’acceptació de la crisi. Ara ha estat la xifra de 4 milions d’aturats. Més endavant serà la sortida de la crisi. És normal que li passi. És difícil calibrar la gravetat de la situació i qualsevol previsió queda superada. A canvi el que no quedaria superat seria un relat a llarg termini per sortir de l’atzucac. Com també ho seria invertir en la millora de la formació d’empresaris, en la millora de formació contínua (quan ?sapi?guem de què podem treballar), impulsar inversions en àrees determinades com l’estalvi energètic, la producció de software… per dir-ne unes quantes que no són necessàriament de construcció pública. Però el que més cal és fomentar la moral emprenedora. Canviar la idea que la societat té que qualsevol empresari és un especulador, un explotador, quan no un gàngster. Si el 62% dels joves volen ser funcionaris, si aquest és l’esperit del futur, com volem teixir més xarxa empresarial! Resoldre i facilitar la implantació de nous projectes és important. Preveure finançament adient a llarg termini és vital. Però la part més important de la qüestió és canviar la percepció de la necessitat de tenir gent emprenedora capaç de crear nous llocs de treball. No és una qüestió fàcil de resoldre. Per això, des de fa temps, crec convenient un gran pacte de tota la societat, dels partits polítics, de les patronals i dels sindicats. Aquesta és la tasca del llarg termini que ha de continuar a la del curt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!