La setmana passada explicava les reticències de molts empresaris a llogar personal. Aquesta resistència neix de la percepció que tenen molts d’ells de la baixa implicació de certs treballadors en la feina. Quan a les petites empreses apareixen problemes greus, que exigeixen que l’empresari aporti garanties personals per millorar el finançament, o que suposen a vegades problemes de salut pel mal tràngol a passar, pot succeir que molts d’ells arribin a la conclusió que no val la pena lluitar més per mantenir l’empresa, per l’ambient laboral que hi ha, i decideixin tancar. La mateixa resistència alhora és la que frena l’impuls per constituir noves empreses i nous llocs de treball.
El ministre s’ha fet seus els eslògans dels sindicats. El darrer cap de setmana hem tornat a escoltar els mateixos arguments: a Espanya ja hi ha prou flexibilitat per eliminar llocs de treball i no cal cap reforma laboral.
El Sr.Corbacho ha fet un mal servei al país fent-se ministre-sindicalista. Està obligat a servir els interessos generals del país, no només dels sindicats. És fins i tot indecent que un ministre negociï amb la patronal i els sindicats, els posi línies vermelles en la negociació, i només estigui disposat a parlar de coses específiques. És com si a una de les parts que seu a la taula, la lliguin de mans i peus, i li tapin la boca abans de negociar.
Els sindicats i el ministre no s’adonen que, en el món laboral, si bé hi ha llibertat per acomiadar pagant la indemnització corresponent, no hi ha la flexibilitat pertinent per facilitar a les empreses llogar sense resistències. Només veuen un costat.
Em molesta tant de dogmatisme, tanta manca d’imaginació i tantes ganes de no moure res. Si no s’ha de canviar res no fa falta negociar, no us sembla?
La mesura del subsidi per als que ja no tenen prestació d’atur ha estat la gota que ha fet vessar el vas. És evident que s’ha de contemplar el col·lectiu que pateix més els efectes de la crisi. Però la mesura del subsidi era una de les contrapartides de la negociació entre patronal i sindicats. El fet que el ministre decideixi executar la mesura sense obtenir cap contrapartida dels sindicats indica que no hi entén res. És més, indica una ignorància i una animadversió contra les empreses impresentable. Es decideix donar un subsidi de 420 euros als treballadors sense dret d’atur durant sis mesos. No em fico en des de quan perquè el model que a mi m’agrada, la flexiseguretat, implica donar prestació d’atur durant quatre anys. Em fico en el fet que es podia haver donat l’opció d’aportar els 420 euros a l’empresa que llogui el treballador sense prestació d’atur. Potser es possibilitaria que aquest treballador cobri 800, 1.000, 1.500 euros o més, que entri definitivament en el mercat laboral i que la mesura activi l’economia. Però no, aquesta mesura seria regalar diners a les empreses i això es veu que és pecat. En aquesta direcció el ministre diu que revisarà els incentius a nous contractes laborals per la poca eficàcia…
Fomentar el treball significa anar resolent les forces que componen la resistència a llogar dels empresaris. N’hi ha que són difícils de solucionar, com són el clima de futur, la formació i el finançament, però n’hi ha d’altres que estan a les nostres mans.
Tot i que tampoc se’n surten, els francesos fa temps que van fent aquest debat. Proposen per exemple fer un període de prova per traslladar el llindar de comitè d’empresa des de 50 a 75 treballadors. Han establert un complement d’ajuda per anivellar la diferència de certs sous que es troben per sota de la prestació de l’atur i que desincentiven el retorn al treball. Parlant dels fons per cobrir les prestacions d’atur debaten si els funcionaris no haurien de ser solidaris amb la resta de treballadors pagant també l’assegurança d’atur en la seva nòmina. Fa anys (des de 1987!) que tenen la contribució Delalande que obliga les empreses que llicencien treballadors de més de 50 anys a fer una contribució equilibradora a les arques de la Seguretat Social que va des d’un mes a un any, segons l’edat del treballador i de la talla de l’empresa. Estudien la possibilitat d’establir un sistema de bonus-malus sobre les cotitzacions socials pagades per l’empresa en funció de treballadors llogats i acomiadats en el període d’un any. En fi, repensen les dues modalitats de contracte, el temporal i l’indefinit, per fondre’l en un de sol. A la vegada també pensen estendre la protecció d’atur amb una gestió molt més activa dels serveis d’ocupació. És el camí de la flexiseguretat que ha desenvolupat Dinamarca.
El debat aquí també s’ha de poder fer sense que ens trobem en la Inquisició, parlant de tot, obrint la imaginació i essent valents per dir les coses pel seu nom.
En el míting de Rodiezmo, Candodo Mendez va dir que la patronal s’ha de reformar per modernitzar-se. Té raó, tot i que també s’ho ha d’aplicar a ell mateix. La patronal, els sindicats i el govern són troglodites, els cal una autèntica renovació. Per això és important poder parlar de tot amb valentia. Per què no podem discutir de l’acomiadament lliure? Per què no podem discutir d’allargar les prestacions de l’atur? Per què no podem discutir si no fora bo un sistema salarial variable que acabi amb l’absentisme? Per què no hem de parlar de més implicació del treballador en el funcionament de l’empresa? Els problemes són a tot arreu, a l’empresa privada i al sector públic. La diferència és que uns afecten el sector empresarial, mentre que els del sector públic ens afecten a tots. Pregunteu a un responsable executiu de l’administració per l’absentisme funcionarial i veureu el que us diu. Ara més que mai fa falta un pacte important, amb un relat a llarg termini que permeti al sistema de treball assumir els sacrificis que fan falta.
Celestino Corbacho. No, ministre. Vostè no té prou capacitat per dirigir un camí complex com aquest.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!