Avui no aniré a votar i sé que aquest article no agradarà als meus amics polítics. Per als de la meva generació no és fàcil deixar d’anar a votar, després del que ens va costar poder-ho fer. Anys de lluita per poder decidir la nostra vida pública, reunions, assemblees, manifestacions, participacions en els primers mítings i en els primers moviments polítics… per acabar un dia no anant a votar. No, no és una decisió fàcil. Però és reflexiva, lluny de ser passota.
Ja fa temps que he arribat a la conclusió que un dels problemes més importants que tenim a la societat espanyola és el nivell polític que ens ha de liderar. En qualsevol campanya electoral ho podem constatar, plenes de bestieses i de merda dels uns contra els altres. Estem orfes de líders polítics que ens puguin dirigir cap a fites importants. Hem construït un sistema que impedeix que els millors de la nostra societat arribin a la política. Passeu revista a veure quants presidents espanyols parlaven anglès quan governaven.
La clau del problema rau en el control que els aparells dels partits polítics exerceixen en el moment de confeccionar les llistes electorals. En ser aquestes llistes tancades i votades en bloc, els aparells controlen la seva confecció de forma que impedeixen aflorar els individus més crítics. Recordeu allò que el que es mogui no surt a la foto? Ho deia Alfonso Guerra durant els anys 80 i avui encara ho practiquen tots els partits. O ets complaent amb l’aparell o no hi ha camí polític. Aquest moviment garanteix la pau interior als partits, deixa fora els més crítics i, en definitiva, impossibilita l’autocrítica.
Aquests dies hem vist gratificada la figura de Pep Guardiola com a coach del Barça. Ha estat un entrenador d’èxit perquè algú, en un moment de canvi necessari, es va arriscar a proposar-lo. Va ser com una fugida endavant i la va encertar. L’èxit del Barça, a part la fortuna d’algun partit jugat, es deu a l’encert d’un model definit de futbol, al treball d’equip, al foment de l’esforç i a la promoció de la intel·ligència i de la imaginació, per sobre d’altres valors més banals. L’èxit de Guardiola, a part de l’encert dels criteris mantinguts durant tota la temporada, ha estat la capacitat de transmetre il·lusió, ambició, cap a un objectiu clar. Ha esdevingut un líder d’èxit. El resultat final ha fet possible que aquesta ambició arribi a milions de persones. És evident que no tot ho ha fet ell. Penso en l’encert de Crakovia a TV3 en la cançó sobre les tres copes. Però ell ha portat la bandera del moviment, l’ha aglutinat. També és cert que l’esdeveniment arriba en un moment en què necessitàvem notícies positives que fessin possible suportar millor els fets negatius de l’economia dels darrers mesos. Durant els dies de celebració dels títols del Barça vaig escoltar a algú dient que en aquell moment era possible vendre qualsevol cosa a l’afeccionat. Tenia raó. Els moviments col·lectius que generen il·lusió i ambició produeixen el que en el món de l’energia en diem energia potencial. Un exemple monstruós d’això és el nazisme de Hitler, fruit d’anys de misèria econòmica aprofitada per un líder mentalment malalt. Però va ser possible. Un altre moviment va ser el de la Barcelona del 92 amb els jocs olímpics. No recordeu la trempera que va traspuar per tots els racons de Catalunya i d’Espanya? O és que us he de recordar la quantitat de voluntaris que van treballar durant el temps de les olimpíades? Tot, tot plegat és el resultat de la transformació de l’energia de la il·lusió, la potencial, en energia de moviment, l’energia cinètica. Perquè una societat avanci necessita crear energia col·lectiva i això es fa amb il·lusió i ambició.
Estem mancats de líders a la societat a tots els nivells. Penseu que Barroso, Zapatero, Montilla o el vostre alcalde són líders capaços de crear energia? O és que en tota la Unió Europea, a Espanya o a Catalunya no hi ha ningú capaç d’exercir aquest lideratge? La resposta la hem de cercar en el fet que tenim un sistema que impedeix que els millors arribin a exercir aquesta funció.
Per tot això no aniré a votar. Un amic polític, que es presenta en aquestes eleccions, em diu que si no votes no existeixes. Altres van insistint que si no votem vindrà el llop i se’ns menjarà a tots. Apa, que ja som grans. Deixeu de tractar-nos com a nens petits.
Aquesta vegada ja no em convencen. O els partits són capaços de regenerar-se possibilitant l’entrada de nova sang, cosa difícil perquè significa el suïcidi dels aparells (i de què viuran alguns?), o es posen d’acord en canviar el sistema electoral fent possible la valoració dels candidats de forma individual, o jo no penso fer-los més el joc: el que és democràticament saludable és no anar a votar i deixar que només siguin ells qui es votin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!