Ramon Minoves: el batec extrem de la puresa


Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Argentona: Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

D’entrada, cal que comenci fent un breu apunt biogràfic del Ramon. A la solapa interior del llibre hi llegim: «ha viscut a l’Hospitalet, a Barcelona, a Mallorca, al Solsonès, i, finalment al Lluçanès i a Osona des del 1977». Heus aquí, doncs, la primera connexió: jo vaig néixer i vaig passar la infància a Cambrils, al municipi d’Odèn, el poble situat més al nord del Solsonès. Segueixo llegint: «Ha fet de mestre rural i de professor de llengua catalana i literatura. És llicenciat en Ciències de la Informació». Aquí hi trobem la segona afinitat. Jo soc el producte, i d’això sempre n’he estat molt cofoi i orgullós, d’una escola rural. I el tercer vincle: com a poeta, Ramon Minoves ha publicat tres llibres. Fa vint anys, jo vaig establir un fort lligam literari amb el primer poemari que va escriure, Roderes, publicat l’any 1995 a Columna.

Per caracteritzar algú, ja sigui un personatge real o de ficció, el primer que cal fer és furgar en el seu passat. Per això, si volem comprendre l’abast poètic i humà de Paraula de Nargó, cal retrocedir uns anys enrere fins a la publicació de Roderes. Pilar Cabot, al pròleg d’aquest llibre, escriu: «Penso que hi ha dos factors principals que determinen l’obra del poeta: la quantitat de vida personal que s’hi reflecteix —la seva és, essencialment, una poesia de l’experiència— i el desig de llibertat, gairebé romàntic, alletat en les correnties hippies.» Aquest desig romàntic de llibertat a mi també m’ha condicionat a l’hora d’escriure.

El que caracteritza a la majoria dels bons escriptors és que són font i mirall alhora. Per a mi, el llibre Roderes va ser una autèntica font poètica. Quan em vaig casar i vaig traslladar la meva residència a Organyà, va ser un dels primers llibres de la meva nova biblioteca. En aquell temps, d’aquest llibre el que més m’atreien eren els poemes de la part final, sobretot els que reflectien el desig de llibertat i aquells que denunciaven les injustícies de la guerra dels Balcans. Aquests poemes van ser font d’inspiració per al meu primer llibre.

Permeteu-me que encara faci una altra digressió. En l’estudi de la literatura, una de les primeres coses que s’aprenen és que a vegades, per determinar la vàlua d’un llibre, cal comparar-lo, en la totalitat o de forma fragmentària, amb altres textos que ja tenen un valor reconegut. Aquest mètode no acostuma a fallar gairebé mai. Si el text d’un autor comparteix en un grau molt elevat les mateixes qualitats que un altre de solvència contrastada és un dels millors indicadors de la seva vàlua. El primer autor que m’ha vingut al cap en llegir Paraula de Nargó ha estat el poeta gallec Uxío Novoneyra. No sé si el Ramon coneix la seva obra, o si l’ha llegida. Tant si és així com si no (i si no és així vet aquí la grandesa de la literatura) en alguns poemes del llibre, concretament a: «Matins», «És la serra d’Aubenç», «Boumort», «Coll Piquer», «Tankas de les altes pastures», «El salt del Boter» (i algun altre), jo hi he vist, en la puresa i la solitud extrema de les imatges, una reminiscència poètica del llibre Os eídos del reconegut autor gallec.

Arribats a aquest punt, també cal dir que formalment Paraula de Nargó és un llibre impecable. És evident que Minoves domina l’art de la versificació. La mètrica del llibre és molt diversa i perfecta en l’execució. Al pròleg, Marcel Fité ho explica així: «L’autor combina amb destresa artesana diferents tipus de vers; la mètrica és ajustada i precisa i les rimes són riques, variades i eufòniques.» Hi estic totalment d’acord.

Pel que fa al contingut dels poemes, n’hi ha alguns, sobretot els que us he mencionat abans, d’una bellesa i una profunditat extraordinàries. Deixeu-me acabar amb unes paraules d’Ignacio Castro Rey, autor del pròleg de la versió castellana de Os Eídos, editada a Madrid l’any 2010 per Ediciones Árdora, que són perfectament aplicables a aquests poemes que em tenen captivat: «Aunque se tratara de imitar la naturaleza, según una definición clásica, hoy sabemos que lo natural és un inextricable artificio, más cuántico que mecánico. La hoja del roble, la nube, el musgo en la piedra, integran una compleja mezcla de energía y de sombras. Si Novoneyra (en aquest cas Minoves) intenta retratar ese infinito en acto que está al borde de las facultades del hombre, es normal que haya de someter cada verso a la prueba de una soledad universal, ese “silencio amigo” en el que palpita la silueta de las cosas.» Si heu copsat el significat complet d’aquestes paraules i l’apliqueu al paisatge i l’orografia del municipi de Nargó, tindreu la millor explicació que es pot donar per definir el contingut d’aquest llibre.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *