Jaume Invernon: la puresa de l’emoció
Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.» En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».
Al seu nou llibre, Atles d’un present. Mapes dispersos i Un pastor (Edicions Salòria, 2022), bellament il·lustrat per la seva germana M. Carme, Jaume Invernon hi explora la «geografia del somni i l’esperança». El poeta de Ponts l’ha concebut com un atles dels sentiments, com un conjunt de mapes delimitats pels meridians de l’emoció i el silenci: «Als límits del silenci hi rau la llàgrima / i la rialla que a voltes floreix.» El plantejament previ del qual parteix és essencial: «En la memòria / recrearem paisatges. / Punts en un mapa.» En aquest planisferi «tots els camins són d’anada i tornada» i sovint haurem de creuar els ponts que la poesia estableix entre el món de la realitat i el de la imaginació. Invernon és un creador de metàfores ostensibles, nítides, concebudes per a suportar el pes i l’atracció morfològica dels elements que subjuguen la paraula: la malenconia, el somni, l’angoixa, la intuïció, el record…
El desig i la por són els dos pols oposats d’aquest atles. El desig comença a prendre forma a les tankes del tercer poema («Represa»): «Camí de l’aire, / invisible sender / sense arribada. / Allà nia el desig, / anhels esmicolats.» Així, ja de bon principi, els elements primordials de la natura tendeixen a confluir en el desig: «L’aigua regressa / al desig de la pedra, / cansada heura.» Per la seva banda, la por emergeix de la planícia del paper com un indret prominent, com un turó amb un bosc espès a l’esquena i un espadat de roca davant. Al peu d’aquesta talaia s’escampa «la penombra d’un pou / d’on la temor traspua». Lluny d’un refugi segur, la nit ens assetja i a vegades ens omple els ulls d’una estranya tristesa. Però, rebla Invernon: «No és la por el que temem, / sinó la solitud / d’un bes sense destí.» Molts dels camins que travessen la geografia poètica d’aquest atles moren al peu d’aquest bastió. A «Camins de la por» ens trobem clarament davant d’un poema-roca que connecta amb el seu llibre anterior.
Com un cartògraf de l’existència, Jaume Invernon estén els fulls en blanc damunt la taula i hi traça les coordenades que hauran d’unir els diversos nuclis temàtics. Als versos inicials ja apunta com serà el seu guiatge: «Sempre endavant. / Precipitadament, / quasi en fugida. / El més lleu titubeig / vulnerable el faria.» En el mapa poètic que ens presenta hi ha diverses cruïlles: la fortuna, l’atzar, la recança, la dissort…, proveïdes d’un magnetisme poètic tan agusat que la lectora, el lector, si s’hi aturen més temps del compte, corren el risc de quedar-hi atrapats sense remei. Sortosament, als marges d’aquest mapa, sempre hi ha «un reguitzell d’esperances / empenyent fort l’avenir». Tanmateix, per molt que ens pesi, no és possible avançar cap al futur sense girar ara i adés la vista al passat. Així, al poema «Saqueig dels anys», Invernon hi manté viu el braseral del record. En llegir-lo, és inevitable que ens vingui al pensament el sonet de Josep Espunyes que obre el llibre Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), on el caliu de la llar de foc agombola «l’íntim, rural, cafè de Peramola». Mentre aquell foc a terra és cèlebre perquè s’hi «aixera un foc d’infern», al poema d’Invernon el foc és «fidel pigall d’alegries i penes». D’una manera semblant a com Espunyes refà «el decurs dels anys amb mot matern» vora el foc del cafè de Peramola, Invernon remou sovint el braseral de la memòria cercant «la tebior d’una veu estimada».
Els quatre punts cardinals que ens permetran orientar-nos en la geografia que Invernon ens proposa els identificarem aviat: l’amor (nord), el dubte (sud), la joia (est) i l’enyor (oest). En la majoria de poemes d’aquest llibre, aquests elements orbitals exerceixen una doble funció: d’una banda, connecten la llum del món exterior amb les ombres del món interior, i, de l’altra, fixen els paràmetres de la contenció expressiva. Així, al poema «La tardor dels gitanos», «la malfiança / posa balda a les portes / i ulls a la fosca». En sentit contrari, al poema «La boira», «Qualsevol vent / amb llavi fresc, mossega / la melangia.» A «Al crit de tres», la concomitància actua en ambdues direccions: «el tres es torna clau que obre pestells / i tanca amb pany els records a les golfes». La boira és clarament un dels elements primordials que connecten i cohesionen el món exterior amb l’interior: «Ens ha calgut / comprendre la boirada / per fondre els dubtes. / Tot esdevé senzill, / torna a rodar la roda.» Altres vegades els versos tenen la funció d’advertir-nos dels perills de l’escriptura, com al poema «El nom»: «De vegades, jo també sento / bordar un gos / advertint-me del perill / d’una pàgina plena / de negres gargots.»
Hi ha dos poemes que ocupen un lloc singular en aquest mapa. Tots dos estan formats per tankes i mantenen una relació conceptual. El primer, «La tardor dels gitanos», descriu l’arribada dels gitanos envoltats d’una aura de secrets i misteri: «Mites i faules, / amb aire de basarda / pels carrers planen.» Els gitanos fan el seu mercadeig de puntes, blondes i fils, cistells de vímet —i algun article secret— i se’n tornen tal com han vingut: traspassant la boira «amb l’hivern a l’empait». L’altre poema, inclòs als mapes dispersos, escandeix la llum que el tragí de les trementinaires ha escampat, com una petja inesborrable, pels camins que connecten el Pirineu amb la resta del país. Encara avui, per rememorar el seu pas, «la timoneda / té l’aire de novena / i galivança».
Als poemes «De la guerra de Successió a la successió de la guerra en la paraula», «Costurers d’amor» i «El viatge de l’aigua», Invernon fa una incursió notable i arriscada en tres dels terrenys més conreats en la tradició de les lletres catalanes: l’enaltiment de la terra, el cant a l’amor i la lloança dels valors espirituals i ètics. Aquests poemes van ser guardonats respectivament amb l’englantina, la flor natural i la viola als Jocs Florals de Calella i el van fer mereixedor del títol de mestre en gai saber l’any 2020, amb totes les connotacions, els beneficis i les reticències que aquest reconeixement implica en l’àmbit de la poesia moderna.
D’un extrem a l’altre del mapa que configuren els poemes d’aquest llibre, Invernon hi traça un itinerari emocional en el qual sovint el vent esdevé confident de la seva voluntat: «Jo ho he sentit, tot passejant / pels versos d’un poema, / i el vent també.» Per aturar la voràgine del món, la paraula discorre per senders i rierols, es deixa seduir per l’erupció d’un volcà o en té prou amb incidir en un pensament. El mar també hi és representat, en aquest atles, concretament com un «pèlag dels dies» al poema «Darrer port», concebut amb els blaus de tots els mars del món a fi que les barques del record puguin trobar un port on atracar; o com un «batall de la pena», quan naveguem a la deriva i «la tempesta ens emmena, ferotge, / lluny dels indrets coneguts», fins a l’extrem de fer-nos perdre el seny, a «Cor moll».
El llibre es clou de forma notable amb la composició «Un pastor», que fou guardonada amb el XLIII Premi de Poesia Castellitx 2019. En aquesta part, Invernon inicia l’exploració d’un nou territori que l’acosta a la tradició dels autors que conceben la natura com un escenari propici per a la revelació de veritats essencials. Aquí els versos troben un nou pretext per a existir: «la feina és tanta / amb el ramat, / que no pot morir-se ara». Així, quan el gos borda a la mort i la condueix a la pleta com si fos una ovella negra, s’adona que la seva acció ha alentit el decurs del temps. Amb el mateix propòsit es combinen els elements que conformen la noció de solitud al poema «La pedra»:
Tan fort ha llançat la pedra,
el pastor,
i amb tant d’enuig,
que se n’han dolgut el vent
i l’aigua del rierol,
en l’acollida.
Volia nuar l’ombra de les busques,
deturar l’instant que empeny al futur,
que arrossega al passat.
I s’ha sentit traït de present.
El poeta i el cartògraf que hi ha en Jaume Invernon són plenament conscients que qui cerca orientació en un mapa o en un llibre de poemes espera trobar-hi, ara i adés, la indicació de «senders amb roderes marcades». La feina del poeta, doncs, com la del cartògraf o la del corifeu, consisteix a il·luminar l’inconegut; ja sigui un camí, un riu, un bosc, un mar, una muntanya o un sentiment. Així, el mapa poètic que Invernon construeix a les pàgines d’aquest llibre recrea tots els paisatges possibles (els de dins i els de fora) i marca —encara que sigui d’una forma molt subtil— els indrets on trobareu un refugi per evitar sentir-vos «traïts de present». De vosaltres depèn, a partir d’ara, que encareu aquesta proposta lírica com una forma de coneixement o com una aventura interior. I si la lectura no us desperta inquietuds, no us revela cap veritat oculta ni us planteja interrogants de cap mena, no us hi amoïneu, perquè en gaudireu igualment.
Joan Graell i Piqué