Després d’un 9 d’agost d’“Unitat i fermesa” amb la reunió entre el Govern de la Generalitat i CiU, i amb el suport del mon econòmic, social, intelectual i mediàtic, anava de vacances amb un cert optimisme respecte al futur del finançament de Catalunya. Tot s’ha de dir, també amb un cert grau d’escepticisme. O per dir-ho a la manera d’Eugeni Xammar, “fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-se certes il.lusions”.
La tornada, però, ha suposat un cert xoc. Sens dubte, la responsabilitat és del tot meva. Probablement hi han col.laborat, però, la Mediterrània i l’Eugeni Xammar. D’una banda, el descans i la desconnexió en un lloc espléndid d’una Mediterrània que sentim molt nostra. Recordem que per a E. M. Forster (“A Passage to India”), “The Mediterranean is the human norm”, el lloc on és fàcil trobar l’harmonia. I jo hi estic del tot d’acord. De l’altra, la lectura apassionant de l’espléndida biografia d’Eugeni Xammar – “Periodisme?. Permetin!. La vida i els articles d’Eugeni Xammar”– en la versió de Quim Torra i Pla, a qui vaig tenir ocasió de conèixer fa poc i a qui voldria felicitar pel seu treball. Dues experiències fortes, molt positives, de les que carreguen les piles i què, per contrast, fan difícil d’aterrar en una realitat -la política i la societat catalanes actuals- massa marcada per un “tacticisme” de curta volada en el que, a més, no hi tenim -i sembla que no hi volem tenir o no hi ha ningú capaç de tenir- la iniciativa, que ens ve marcada fonamentalment des de Madrid.
En aquest context, els aconteixements dels últims dies, així com el repàs de la premsa des del 9 d’agost, et deixen una mica astorat. Només existeix “el tacticisme partidista de curta volada”?. Només existeix el “políticament correcte”o les adulacions falses, fredes i mesquines?. No hi ha ningú amb l’audàcia i la valentía suficients -amb la llibertat i la independència de criteri en definitiva- per a mantenir la postura de fermesa – i també de unitat- que ara ens calen i ens són imprescindibles en el tema del finançament?. No hi ha ningú que, partint de que la política ha de ser eficaç, es a dir ha de permetre aconseguir els objectius previstos, tingui l’ambició necessària per a mantenir-se ferm en la defensa d’alguns principis, d’alguns objectius, d’alguns símbols, d’algunes institucions?. I molt concretament d’un bon acord de finançament per a Catalunya?. I que quedi ben clar, no em refereixo només al mon polític -als seus líders i als seus partits- sinó també als mons econòmic, sindical, empresarial, cultural, intelectual, mediàtic, etc..
En una situació d’apoteosi del “tacticisme”, orientat a més des de Madrid, Catalunya i la Generalitat només hi podem perdre. No hi tenim res a guanyar. Utilitzant de nou una frase de Xammar que es pot actualitzar fàcilment: “Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya”. Han passat molts anys però encara som en aquest punt. Tanmateix, com que igual que Xammar sóc “fonamentalment escéptic i tanmateix susceptible de fer-me certes ilusions”, crec que encara és possible, que ha de ser possible un bon acord de finançament -un finançament just- per a Catalunya en les properes setmanes. Crec què és el que volen -el què volem- la gran majoria de la societat catalana i dels seus líders. No podem caure de nou en la ja tòpica “desunió dels catalans”. Crec que continuarà la unitat i la fermesa, en el mon polític i a la societat, per a negociar l’acord de finançament que ens cal, que volem i que necessitem. I digueu-me ingenu o que em faig ilusions, però encara crec fermament que finalment ho aconseguirem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!