En relació al finançament és molt recomenable per a aclarir conceptes, i també posicionaments polítics, l’article d’Elisenda Paluzie a l’Avui de fa uns dies: “Finançament i tergiversacions”.
Efectivament, el fons de suficiència no és cap mesura de la solidaritat. Només és una variable de tancament del model de finançament, del vigent fins ara i també del que preveu l’Estatut. La solidaritat de Catalunya (o de les Illes o del Pais Valencià) es mesura pel seu dèficit fiscal, què actualment supera el 10% del PIB català segons les darreres estimacions fetes, per experts en la matèria, per a la Fundació Irla.
Al mateix temps, i com molt bé assenyala la professora Paluzie, el fons de suficiència tampoc es pot fixar de forma directa. El fons de suficiència sorgeix com a resultat de la diferència entre, d’una banda, les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya segons el model de finançament i, de l’altra, la participació de Catalunya en els impostos cedits parcialment més altres possibles transferències dels pressupostos de l’estat. I en la fixació de les necessitats de despesa/recursos que ha de rebre Catalunya, tant en el model actual com en el previst a l’Estatut, la última paraula la té l’estat (article 206.3 de l’Estatut), o com a mínim la seva redacció pot donar peu a diferents interpretacions i, per tant, a la controvèrsia jurídica.
D’altra banda, segons l’Estatut, ens trobem en una negociació que és primer bilateral -en el marc de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat (CMAEF)- però que finalment haurà de ser multilateral en el marc del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) què preveu la LOFCA. Així és com ho interpreta almenys l’estat a partir de l’article 201.1 de l’Estatut. Estem de nou davant d’un tema interpretatiu i, per tant, objecte de controvèrsia jurídica.
En tot cas, tal com ja vaig assenyalar a “Finançament massa limitat”, la primera cosa que caldrà negociar i tenir clara és quin és l’increment de recursos financers que rebrà la Generalitat (i eventualment també la resta de CCAA de règim comú) en el nou sistema de finançament a partir de 2009. Aquests recursos addicionals només poden venir per dues vies: o bé hi ha altres CCAA que estan disposades a rebre menys recursos, cosa improbable un cop llegides les declaracions dels seus responsables; o bé l’estat està disposat a aprimar-se, a disminuir el seu percentatge de participació en els recursos totals de les administracions públiques, la qual cosa seria possible però, fins ara almenys, també ha estat negada pels màxims responsables del Ministerio de Economia y Hacienda.
La segona qüestió fonamental, com assenyala també la professora Paluzie, és la determinació de les necessitats de despesa, què són les que determinen els recursos totals que rebrà Catalunya. Els elements essencials, en aquest cas, són les variables a utilitzar per determinar-les, així com els possibles mecanismes de correcció de les mateixes, es a dir els costos diferencials/nivell de preus relatius i l’esforç fiscal relatiu de les CCAA. Tot això és el que caldrà negociar en el marc de la CMAEF entre l’Estat i la Generalitat, i ratificar en el CPFF amb el conjunt de les CCAA. Són les condicions que varen pactar el Sr. Mas i el Sr. Zapatero el 21 de gener de 2006 i que després varen ser aprovades amb l’Estatut.
Un tercer element important és la determinació dels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Ja hem dit què, en aquest sentit, l’article 206.3 de l’Estatut diu què l’Estat tindrà la última paraula en la fixació dels seus nivells, o almenys és un tema objecte de controvèrsia jurídica. En aquest sentit, hi ha dues qüestions fonamentals: primera, s’ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament/solidaritat no ha de fer variar la posició de Catalunya en la ordenació de rendes per càpita (tot i que no es diu explícitament com es mesuren) entre CCAA respecte a la que tenia abans de l’anivellament (article 206.5 de l’Estatut). Segona, si l’anivellament ha de ser parcial, i només afectar als serveis essencials de l’estat del benestar -com es podria deduir de l’article 206.3 de l’Estatut-, o bé ha d’afectar a tots els serveis, com ja han reclamat algunes CCAA.
Un quart element important, tenint en compte què l’Estatut ja fixa els impostos què es cedeixen i els corresponents percentatges de cessió, és la creació, i més encara les característiques que ha de tenir, el Consorci Tributari de Catalunya entre l’Agència Estatal d’Administració Tributària i l’Agència Tributària de Catalunya.
Finalment, també és molt important la negociació sobre els mecanismes i criteris de revisió quinquenal del sistema de finançament, així com els criteris anuals d’actualització del mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!