Avui 4 de gener de 2009 el diari Avui m’ha publicat aquest article sobre la situació del finançament.
Reprodueixo també el text original que vaig remetre que és pràcticament idèntic al publicat.
És molt important recordar quin és el “camp de joc” avui en el tema del finançament. I, ens agradi més o menys, no és altra que l’Estatut aprovat en referèndum el 2006. El que sorgeix, també pel que fa al finançament, de la retallada Mas-ZP a l’Estatut del Parlament. No es pot anar més enllà d’aquest “camp de joc”. Al que aspirem és a un bon finançament. I avui això vol dir el millor finançament possible en el marc de l’Estatut de 2006. I l’alternativa és o un bon acord com el que hem esmentat o no acceptar un mal acord i continuar negociant. No hi ha una tercera via. Per tant, coneixent el “camp de joc” i les seves limitacions, el criteri bàsic de valoració de qualsevol proposta de finançament per a Catalunya ha de ser que el model ha de complir estrictament l’Estatut de 2006. Així podrem tenir un bon model, el millor possible avui, i uns bons resultats quantitatius, els millors possibles avui.
La “Proposta Solbes” és molt difícil de valorar, quasi impossible. No hi ha xifres, ni percentatges, ni ponderacions i, per tant, no és possible avaluar adequadament ni el model de finançament que es proposa, ni els resultats que se’n poden deduir. Continua essent un conjunt de grans principis, massa poc concrets i poc detallats i, per tant, oberts a múltiples, variades i contradictòries interpretacions.
Amb tot, a la “Proposta Solbes” hi ha una sèrie de temes que podrien ser positius i en línia amb el compliment de l’Estatut. Tot dependrà de la interpretació i/o de la concreció numèrica que se’ls hi doni. Tanmateix, no tots són de la mateixa importància per a la bondat del model o pels resultats del mateix. Hi ha una molt tímida porta oberta, subjecte a interpretacions i quantificacions, a un possible anivellament parcial dels recursos del Fondo de Garantia de los Servicios Públicos Fundamentales. Es crea un Fondo de Competitividad, que caldrà veure com es concreta, però que hauria de suposar més recursos per a Catalunya. S’accepta l’actualització anual de les variables del sistema així com l’avaluació i la conseqüent variació quinquennal dels seus elements estructurals. Es preveu la possibilitat d’augmentar la capacitat normativa de les CCAA sobre el IRPF i sobre una part de l’IVA minorista. Es possible la creació d’un Consorci Tributari del que caldrà concretar-ne les característiques. Es preveu la compensació de recursos entre les administracions a partir del principi de la lleialtat institucional. Es volen donar competències a les CCAA en els temes de Revisió Econòmico-Administrativa.
No hi ha dubte però que, a la “proposta Solbes”, hi ha aspectes que poden ser negatius. Especialment, que al ser –de forma molt explícita- un “café para todos” devalua el Títol VI de l’Estatut. Així, desapareixen pràcticament del tot les petites restes de bilateralitat que quedaven a l’Estatut aprovat. Molt especialment, de facto es devalua, de forma molt seriosa, el paper de la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals. Al mateix temps, es poden preveure, tot i que caldrà esperar a futures concrecions i quantificacions, més que probables contradiccions entre el “Model Solbes” i el “Model Estatut”, especialment amb els articles 201.4 i 206 de l’Estatut. S’utilitzaran criteris/variables diferents per a calcular les necessitats globals de finançament (NGF) de cada CCAA i la participació de cada CCAA en el Fondo de Garantia (FG) esmentat. Per tant, com que no sabem exactament quines seran les variables, ni les seves ponderacions relatives, no podem saber tampoc quin serà el Fondo de Suficiencia Global (FSG). Tenint en compte que el FSG (FSG=NGF-(Capacitat Tributària+FG)) podrà ser positiu o negatiu. Entre les variables que sembla que determinaran les NGF si que es parla de passada de la immigració però no dels costos diferencials com preveu l’Estatut. Entre les variables que sembla que determinaran la participació de les CCAAs en els recursos del FG – que provindran bàsicament dels recursos tributaris de les CCAAs- hi ha un “poti-poti” que és la suma del que sembla interessar a totes elles, sovint de forma contradictòria. En aquest sentit, serà molt important veure el grau d’anivellament parcial que finalment es decideixi. Sembla que el “model Solbes” només s’aplicarà als Fons addicionals i no als ja consolidats actualment. No hi ha garantia de la ordinalitat prevista a l’Estatut.
En definitiva, en la meva opinió “encara hi ha molta lliga per jugar”, perquè encara està quasi tot per definir i per concretar. Per tant, si juguem be encara podem guanyar-la. Encara podem aconseguir els objectius: tenir un bon model i uns relativament bons resultats de finançament. Hem de continuar treballant i negociant per a aconseguir-ho. Amb paciència, perseverança i fermesa. Òbviament, sabent quines són les limitacions de l’Estatut de 2006. No es pot aconseguir el que no és possible avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!