Aquest és l’article que m’ha publicat el “Dossier Econòmic” aquest dissabte:
El finançament del Govern de Catalunya està en una situació crítica. Els pressupostos de la Generalitat de 2007 s’han hagut d’ajustar a la baixa, i els que s’han presentat pel 2008 tindran un creixement molt limitat. El problema immediat és el descens de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, com a conseqüència de la forta disminució tant de les vendes de pisos de segona mà com de les hipoteques. Es a dir, actualment el marge de maniobra del pressupost del Govern de Catalunya està en mans del comportament del sector immobiliari!!!.
“El sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya” ens deia el professor i empresari
Antoni Serra
Ramoneda en una entrevista recent. “Amb l’estat de les autonomies, en el capítol econòmic Catalunya hi ha sortit perdent” i “quan hem tingut un parlament i competències polítiques ens hem trobat amb unes fortes restriccions pressupostàries que ens han portat a perdre el lideratge econòmic” insistia. Té tota la raó, tant pel que fa al passat com probablement –i malauradament- pel que fa al present i al futur més proper.
Com ens ho farem per a millorar la productivitat i la competitivitat de la nostra economia en un món que va a tota velocitat?. Com aconseguirem mantenir i ampliar la nostra societat del benestar si no som més productius i més competitius?. Mentrestant, Madrid continua rebent recursos addicionals per la seva quota de capitalitat, i tant Euskadi com Navarra ja han tornat a renegociar
el seu
cupo/conveni. Tots ells es van allunyant de nosaltres, que ens quedem enrere, tant en PIB com en Renda disponible per càpita o bé en despeses en innovació o en R+D+i.
Tanmateix, la causa de fons és el finançament injust que pateix Catalunya des de fa molts i molts anys. I les raons d’aquesta situació tenen nom i cognom: dèficit fiscal. Les darreres estimacions sobre el dèficit fiscal de Catalunya ens donen unes xifres dramàtiques: d’uns 19.100 milions d’€ el 2005, es a dir, 2.704 €/persona, el 86% del pressupost de la Generalitat de 2005, i el 93% de l’endeutament acumulat per la Generalitat de Catalunya el 2006. Quantes coses podríem fer si cada any ens retornessin, per exemple, la meitat d’aquesta xifra?. Però, ni tant sols hem aconseguit que el govern espanyol acomplís
el seu
compromís, en el Congrés de Diputats, de publicar les balances fiscals. Tanmateix, com deia Serra Ramoneda, no calen balances fiscals per veure una evidència: que s’inverteix molt més a Madrid que no pas a Catalunya. A més, tot i que ho hem de diferenciar clarament del finançament injust de Catalunya, tenim el dèficit històric en infraestructures. Les xifres són brutals. Tot i que a partir del recent acord sobre
la Disposició Addicional
3ª tindrem una millora, encara que limitada i vulnerable, en cap cas ens compensen pel dèficit històric acumulat. Com podem així millorar la nostra productivitat i competitivitat, tant absoluta com relativa?.
Davant d’aquesta situació, alguns ens diuen que millorarem quan es posi en marxa el nou sistema de finançament previst a l’Estatut. Tanmateix, tenint en compte el procés electoral que ara s’engega, el nou finançament difícilment estarà negociat abans de l’estiu de 2008 com preveia l’Estatut. I amb qui l’haurem de negociar?. D’altra banda, amb l’actual LOFCA, el que ens pugui donar de més l’estat pels percentatges de participació en alguns impostos ens ho restarà mitjançant el fons de suficiència i, per tant, com a molt ens quedarem igual que ara. Només podríem aconseguir més diners –a més de amb un sistema del tipus del concert econòmic- amb una nova LOFCA que ens permetés el màxim acostament als principis del finançament que es van aprovar a l’estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005, el que suposaria un grau important de bilateralitat en la negociació amb l’estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!