Hi ha alguns què sostenen, amb força raó des del meu punt de vista, què el Pacte del Tinell va durar un mes: el temps què va tardar el President Maragall a plegar-se als designis de ZP per expulsar a Carod-Rovira del govern, només per fer el mateix què ara ZP està fent a Euskalherria, és a dir parlar.
Des d’aleshores el govern de Catalunya ja no ha tingut ningú què el dirigís des d’una perspectiva estratègica. Posteriorment, amb el pacte Mas-ZP es va signar la sentència de mort del govern i del Pacte del Tinell. ZP es menja la seva promesa de respectar l’Estatut sorgit del Parlament i pacta amb Mas. Aquest s’oblida del tot de l’ambiciós text aprovat pel Parlament el 30 de setembre (¡quina falta de respecte a la màxima institució democràtica de Catalunya!), i acorda un Estatut -què de nou en té molt poc- retallat i rebaixat. Hi ho fa, amb la total complicitat de ZP, a canvi de posar fi a l’experiència del govern catalanista i d’esquerres a Catalunya. Amb aquest pacte, tant el govern com el Pacte del Tinell ja tenien data de caducitat. Ja només era qüestió de temps. I mentrestant el PSC es queda amagat darrera del PSOE i molt especialment de ZP, en un intent d’espanyolitzar la vida política catalana, com s’està veient ara en la pre-campanya del referèndum de l’Estatut.
Tanmateix, en contra del què voldria el PSC, i del què han estat predicant aquests darrers temps els “apóstols” de la “psoevergència”, l'”eix Catalunya-España” (o el “problema” o el “conflicte” de la relació entre Catalunya i España) està més a l’ordre del dia què mai. Es va veure a la gran manifestació pel “dret a decidir” i estic convençut què també es notarà amb un important rebuig a l'”Estatutet de la Moncloa”. Un NO què vol dir un SI a una nova majoria social per la nació catalana, el dret a decidir i la relació confederal-bilateral amb España.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!