Fa un parell de mesos que Espanya (les elits polítiques i mediàtiques, vull dir) s’ha adonat que a Catalunya hi ha una majoria sòlida a favor de la independència. Ho diuen fins i tot les seves enquestes, excepte el CIS, que ho va deixar de preguntar fa anys. Davant d’aquest escenari, i superada la desorientació inicial, els nacionalistes espanyols han adoptat l’estratègia de la por. Primer ho van intentar amb les pensions i els títols universitaris, després amb el boicot als productes catalans… i finalment han trobat l’escletxa que buscaven: el reconeixement internacional del nou estat.
Sembla que un sector dels partidaris de la independència només la volen si se’ls assegura que l’endemà estaran dins la Unió Europea. I a això s’agafen els adversaris de la sobirania, que des del principi han renunciat al debat, i no s’esforcen a fer el que tocaria des d’un punt de vista democràtic: convèncer la gent de les bondats de seguir sent espanyols, que n’hi deu haver.
Les preguntes sobre el reconeixement internacional que tanta volada estan agafant últimament, però, són absurdes. Si els catalans decideixen ser independents, Espanya no té força per a res (només cal recordar l’afer Repsol amb l’Argentina, i la nul·la resposta de Brussel·les).
Europa i el món, el que volen, és estabilitat. Per tant, és normal que fins el dia abans de la independència no diguin que l’acceptaran. De fet, el que és rellevant és que ningú està tancant taxativament cap porta. Una diferència notable amb el que ha passat els últims anys, per exemple, amb Eslovènia i Croàcia, que es van declarar independents tot i les veus contraries (llavors sí, molt actives) de la comunitat internacional. La setmana abans d’aquella secessió, que tècnicament va ser il·legal, els Estats Units feien costat a les autoritats iugoslaves. I pel que fa a la Unió Europea, va seguir advertint Ljubljana i Zagreb que mai entrarien al club comunitari fins a 24 hores abans de la proclamació. Els primers ja paguen en euros, i els segons ho faran d’aquí ben poc. La seva il·legalitat era democràtica, i el món ho va acceptar ben de pressa, entre altres coses per la nul·la voluntat negociadora dels serbis, constatada per tothom. No és aquest, doncs, l’exemple a seguir per Espanya si vol seguir sent una.
Europa és pragmàtica, i més en els temps que corren. Per tant, si està gastant tantes forces per mantenir Grècia dins l’euro, de debò algú pot pensar que expulsarà Catalunya de la moneda única només perquè ho demani Madrid? Senzillament no s’ho poden permetre, perquè la seva amenaça seria també el seu desastre. Només un exemple: els deutes dels catalans estan en euros, i si sortissin de la moneda única probablement no els podrien tornar. El problema passaria llavors a ser dels creditors d’aquests diners, els grans bancs. Amb totes les injeccions públiques fetes fins ara, algú es creu que els deixaran caure només per impedir que Catalunya sigui independent?
Finalment, a Espanya el pacte amb Catalunya li interessa. El que està passant ara és molt estrany, i probablement fruit de la desorientació que comentava a l’inici. Però si constaten que no poden impedir que Catalunya es doti d’un estat, el més lògic és que intentin una sortida pactada a la situació. Per exemple, que la Generalitat s’emporti una part del deute públic espanyol. Madrid no podrà negar el reconeixement perquè una independència no pactada, a qui més perjudicaria, és a les arques espanyoles.
Europa, el món i també Espanya reconeixeran el que els catalans decideixin. I l’any següent tot seguirà igual, tothom s’haurà acostumat a la nova situació, i els actors internacionals, llavors incloent Catalunya, tornaran a lluitar perquè res no canviï. Política.
//
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!