De res, massa

A la meva mare li agradava molt visitar Barcelona en dates com aquestes, d’encesa oficial de la il·luminació nadalenca, i passejar per carrers i avingudes guarnits i engalanats amb milers i milers de bombetes enceses. Nascuda en un poble empordanès en època molt magra aquesta opulència decorativa tan superior a la de Girona li feia oblidar penalitats d’infància i la tornava a casa equipada d’una bona dosi d’escalfor i esplendor capitalins.

Ja hi tornem a ser: els carrers estan il·luminats, els aparadors del comerç estan farcits de garlandes i arbres de Nadal i d’aquí a quatre dies començarem a veure els insofribles Pares Noël penjats de baranes, finestres i balcons. Segur que per herència de la meva mare, em plau passejar-me sota la decoració nadalenca urbana, en especial ara que es fa fosc a cap hora. Les ciutats –sembla- es fan més amables. Però de tot aquest desplegament d’accessoris que apareixen en dies com els actuals hi ha una plaga que suporto de molt mala manera: els fils musicals (de les grans i no tan grans superfícies, del metro, dels carrers, de la ferreteria i de la cua del pa) vomitant nadales, una darrere l’altra.

Em compadeixo dels pobres treballadors que hauran de passar-se fins a Reis –setmanes senceres- sentint hores i hores de selecció de les pitjors cançons de Nadal de la història mundial de la música. No vull pas dir que escoltar esporàdicament una nadala –una i prou- de Bing Crosby no tingui certa gràcia, però el repertori s’embolica una cosa de no dir amb “El tamborilero”, “Campanas de Belén”, “Santa nit”, “El desembre congelat”, “El rabadà” i tantes altres repetides fins a l’extenuació. L’empatx de nadales arriba a ser tan immens que provoca icterícia i mal humor.

Em jugo un pèsol que ens podríem estar vint-i-quatre hores seguides escoltant nadales carrers amunt i carrers avall, entrant botiga per botiga, porta per porta i no hi hauria manera de sentir ni una sola vegada “Un camell d’orient” o “El 25 de gener”, de Manel; o la magnífica i breu “Santa Claus”, d’Antònia Font. Tres nadales excepcionals que valen la pena i que haurem de sentir a casa, amb els propis mitjans. Fora de casa, seguirant sonant (segur, segur, ja m’ho sabreu dir) coses tan execrables com allò de “los peces en el río”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!