De res, massa

Repassant les agendes cultural que es publiquen als diaris i estant un xic al cas de la programació d’activitats de centres culturals, associacions i institucions, es veu que la quantitat d’actes que s’arriba a programar cada tarda és momumental. Conferències, presentacions, ponències, inauguracions, exposicions… Qui té certa vocació de tastaolletes o està interessat en qualsevol tema concret, té centenars de possibilitats d’aprofitar l’escàs temps lliure per ampliar horitzons i rebre gavadals d’informació i de coneixement nou.

Especialment de conferències se’n programen multitud, de temes de gruix o intrascendents; de ponents de talla i renom o d’oradors desconeguts; en auditoris solemnes o en sales de digna modèstia. Hi ha una sèrie de persones entre el públic que, a còpia d’anar-les veient, observes que no se’n perden ni una, que no fallen mai i que sembla que hi estiguin aconductats. Especialment en època tardoral com l’actual, a la caiguda del dia, ser acollits en una sala temperada i ser receptors de les paraules sàvies d’un ponent és una activitat especialment plaent per a molta gent gran.

Assistir a una conferència –ai las- representa un risc, un perill important. A banda del risc natural que el tema, l’orador o el conjunt resulti un rave i tornis a casa amb la sensació d’haver perdut el temps, l’amenaça més temible d’una conferrència és aquell assistent que se t’asseu al costat, que et va fent anotacions a peu de pàgina durant tot l’acte a cau d’orella i que, acabada l’exposició, agafa la jaqueta, sortiu junts de la sala i, a peu de carrer, et fa la seva versió del que acabeu d’escoltar, ampliat i corregit. Ben bé, poden passar de mitja hora o tres quarts més, fora de programa i de contingut lliure.

El saber pot no ocupar lloc, però de temps sí que se’n menja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!