Al darrera la nevera

Ahir, quan vaig escriure el post sobre l’Acústica de Figueres, vaig cometre un oblit imperdonable pel qual se m’hauria de condemnar a l’infern perpetu del mal periodista musical català. I és que no vaig escriure ni una ratlla del que previsiblement seria un dels concerts més brillants de tot el cap de setmana de festival: el del gran Toti Soler. Com que rectificar és de sabis, és ell avui el protagonista gairebé absolut d’aquest apunt. Bé, ell i uns quants personatges més que ahir van fer de les seves per la capital mundial del surrealisme… A dins, la crònica de la primera nit d’Acústica 2008.
Toti Soler va començar amb “Vinya Laia”, una peça dedicada a un vi, i tot seguit va cantar dues cançons que va compondre “d’adolescent”: “Em dius que el nostre amor” i “Petita i blanca”, amb versos de Joan Vergés. Només amb aquestes dos peces ja va posar-se el públic que omplia l’escenari del Passeig Puig Pujades a la butxaca. I és que Toti Soler, als seus 59 anys, segueix sent un dels referents de la música d’aquest país i sens dubte el seu guitarrista més brillant. Cap filigrana és prou complexa per als seus hàbils deu dits, i als seus braços la guitarra es converteix en un apèndix indestriable. No hi fa res que abordi conjunts de peces com “La barí”, basades en el ritme de la soleá, que viatgi del flamenc al folk o a la clàssica, o que musiqui textos de Josep Maria de Segarra com “Cançó de suburbi”: Toti Soler sempre està aprop de la perfecció, i sovint hi arriba. Ahir va acabar el concert amb “Petita festa”, la peça del poeta xinès de fa més de mil anys Li Bai adaptada per Marià Manent. Al meu parer, l’únic que li va faltar va ser recuperar algun tema de l’etapa amb Ovidi Montllor. És bona notícia que Picap estigui reeditant gran part de la seva discografia i que aquesta tardor i hivern el poguem veure sovint interpretant Coral romput, una versió teatral del poema de Vicent Andrés Estellés dirigida per Joan Ollé i amb música del propi Soler.

Però no només de grans i consagrats guitarristes viu l’Acústica. Ahir el festival va començar amb un espectacle compartit de tres cantautores que poca cosa tenen a veure entre elles a part de que són dones, joves i fan cançons. Meritxell Gené, Ivette Nadal i Bikimel. La lleidetana Gené definitivament creix en directe: té una gran veu, algunes bones cançons i tot i que potser li falta certa seguretat, ahir va demostrar que és ben valenta obrint el foc i trencant el glaç. Nadal, la més joveneta de les tres promeses, té un grapat de molt bones composicions d’amor i de guerra i un esperit poètic molt lligat a l’estètica d’Enric Casassas. Bikimel, a qui ja coneixiem del concurs Sona 9, va sortir una mica passada de voltes, primer al piano i demanant disculpes a tots els pianistes presents, i després a la guitarra armada amb els seus loops i la seva veu trencada.

També vam tenir temps de veure Joan Miquel Oliver, ahir en formació mínima acompanyat del bateria Pere Joan Debon d’Antònia Font. Amb el seu posat de marcià acabat d’aterrar de qui sap on, va estrenar unes quantes cançons noves –està preparant disc en solitari, el segon llarga durada després de Surfistes en càmera lenta– i va interpretar algunes peces que ja són clàssics del kistch nostrat, com la seva versió del psicodèlic Kevin Ayers, que, segons va confessar, ha decidit versionar perquè viu a Sòller, el seu poble, i sovint actua al bar de carretera Stop.

Avui seguim amb l’Acústica, amb els concerts de Jaume Arnella, Quico Pi de la Serra, Mishima, Marc Parrot… Seguirem informent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!