Plagueta de Bord

EPITAFI ÉS EPIFANIA. Això volen ser paraules-pa i paraules-roses per fer memòria de Xesca Ensenyat (des d’ara l’anomenaré X. E., segur que li agrada!) Un amic meu em diu per consolar-me de la mort de na Xesca: «Estic en contra de deixar reposar els morts. Quan reposen són definitivament morts.»  I ha subratllat amb una entonació especial la paraula “reposen”. No em queda més remei que donar-li la raó, les raons. I els obituaris són també això, una forma de lluitar contra la mort, una forma de fer desmorir algú, una forma de vida.
(…)

L’art i la literatura, la mort no els podrà matar tan fàcilment com ho
fa amb el cos. No coneixem els noms dels artistes que varen fer les
estàtues etrusques, però les estàtues són vives. No coneixem els noms
dels escriptors que deixaren inscrites damunt tauletes d’argila les
epopeies sumèries, però les epopeies són vives.
La literatura és en
la seva mateixa essència una lluita contra la mort, una paraula viva i
vivificadora contra la desaparició i l’oblit. En aquesta biblioteca que
m’envolta mentre escric aquestes paraules per continuar recordant na X.
E., per publicitar tota la seva obra, hi ha milers de veus de persones
mortes que són amics vius que em parlen des de tots els temps. Agaf 
Baudelaire i se’m posa a dir (Si els que estimam no poden venir pus a
nosaltres, qui ens prohibeix anar cap a ells?), agaf Auden i se’m posa
a recitar (Perquè ara res no podrà ser com abans), agaf Roland Barthes
i em recorda una frase llatina de dol (Memento illam vixisse.
Recorda-te’n que aquella ha viscut.), agaf Maria Mercè Marçal i se’m
posar a cantar una estrofa de Desglaç (Que l’amor torni la cresta
arrabassada / i el bec voraç al gall d’aquest nou dia. / I que la sang
cerqui solcs on colgar-se: / llavor de cant, lluita en saó, vedruna.).
X. E., també és aquí, viva quan la llegim, espurnejant en la música
treballada i epifànica de les seves paraules teixides amb mans de
donassa, d’aquelles que la saben llarga, d’aquelles que han contat
totes les històries i no s’aturen de cantar. Cal fer l’Obra Completa de
X. E.:  empresa difícil perquè té molt de material en revistes, en
pregons, en articles, etc., i, especialment, en aquest reservori
anomenat L’hidroavió apagafocs ,
que caldria que quedàs per a lectura del món a la Biblioteca de
Vilaweb, l’escriptura cremant d’aquests darrers anys de X. E.: amb
aquests posts ens ha anat alimentant amb la paraula viva en una
polifonia de formes que fan pensera, mengera i enjoiera; empresa
difícil l’obra completa perquè a la cultura catalana li manquen
mecanismes que facin aquesta feina de recopilar un corpus literari: o
ho fan els amics, o les editorials i les institucions es torben molt.
Exemples a voler. Caldria, també, ho han demanat ja alguns amics, crear
un premi digital amb el seu nom, i llegir, comentar i estudiar la seva
obra.
Crec que aquest recordatori d’amic, fan i lector ha d’anar
acompanyat de la veu de X. E., una veu melodiosa, profètica, riallera,
dolorosa, apassionada, ferma, voluptuosa, sàvia, sedassadora, suau,
terrible, encesa, clara i catalana. Psssst! Escoltau-la, rellegiu-la.
De
Babalusa, la medusa 70 (fragment). Després de tot això ja vaig ser una
altra. No sé si ja li vaig contar de quan na Maurícia compareixia dels
apartaments o dels xalets amb bossetes de trastets, de quan va
entapissar tot l’edifici d’oficines amb detritus de mudances. Jo estava
tan histèrica de veure totes aquelles endèries que la darrera cosa que
se’m podia acudir era observar-la a ella. Però ara dins el meu
pensament la retrob i la veig transmudada, pàl·lida i alisa. Estava
malalta, com aquells altres, de Diògenes. Era una malaltia terrible que
tenia els seus orígens en la cobdícia. No s’espanti, no és una malaltia
de rics, jo no la tenc. I no és una malaltia de pobres: na Rafaleta
tampoc no la tenia. Només la pateixen els que envegen els rics i volen
fer igual que ells per esser igual. Però els qui fan allò que es pensen
que cal fer per esdevenir rics s’equivoquen de mig, com s’equivocava na
Maurícia quan li va pegar per comparèixer amb bossetes i packs que els
estrangers deixaven sense adonar-se que a mi em paralitzava.
Comentari
de X. E. a un comentari de Lisa que li deia que ja estava bé. No tan
bé, estimada Lisa X | dimecres, 4 de març de 2009 | 16:42h Sembla que
Déu m’hagi abandonada. No veig el dia que pugui tornar a estar de bon
humor. Haurà estat un hivern criminal. I si només fos jo, però és tot
que sembla anar-se’n a fer trons: el país, l’economia, la llengua, la
família… Hi ha molta perestroika. No ho trobes, tu també?
Post a
L’hidroavió apagafocs de dijous, 5 de març de 2009, a les 12.41 hores.
L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS s’afegeix a la demanda de poder exercir,
nosaltres catalans també, el dret de tots els pobles del món a
l’autodeterminació. Punt de trobada: a les 11:00h del 7 de març, a
Brussel·les: Cruïlla Koning Albert II Laan/N288 amb Simón Bolívarlaan.
(Al costat de l’estació de Brussel·les Nord). A Brussel·les serem
10.000 /Ningú no ha de tenir gens de por / Quan hom lluita per respirar
/ Obrir les ales i volar / Entre aires de llibertat / Tocar el sol amb
els dits / Jugar amb la lluna cada nit / Com un ciutadà més… / Som
10.000 catalans / Cridarem ben fort / Som 10.000 catalans / Ens farem
sentir / Som 10.000 / A Brussel·les serem 10.000 en nom de tots /Algun
dia nosaltres sortirem / Cap al mar a navegar / Cap a Ítaca amb pas ben
ferm / I amb el nostre cap ben alt / La brisa sentirà / Que el camí ja
s’acaba / I serem com un ciutadà més… / Som 10.000 catalans que es
mostraran per tots / Cridarem ben fort / Som 10.000 Catalans / Ens
farem sentir / Som 10.000 / Prou de somiar / Ara toca actuar…!
PARAULA DE XESCA.

———————————————————
Fa una estona m’ha arribat  el poema. Dijous 21 de maig 19—21.30 h

ELS ARBRES ALATS

He obert d’ampit en ample les portes del jardí
Sabia que tocava cadascun dels colors de la tarda
Esquelles dins el sol dels bladars tremolant vedruns
Cercava les imatges dins la veu arrelada del ramat
Invisibles niguls entre el temps alentit per l’oratge
Cap idea de fímer navega dins l’etern domèstic
Que es grava a baf de sospirs que coneixen la fi
Només això i tot s’aguanta en el riu quotidià
Unes veus de la terra un aire que canta en llautó
Un sentir-se totsol en la pau d’un instat sense avui
Repassar cada do cada gràcia cada espai cada visc
Enfonsar-te la daga en la festa de les hores sentides
Alenar sense atur cada espai d’aquest temps perdurable

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!