Un sant ple de color i un poeta que és atzur
"bru" és el nom d’un color que ens deixaren els germànics, com "blanc", "blau", "gris" i "falb". Els àrabs també ens deixaren algun color, com "atzur". Això m’ha fet recordar la versió que vaig fer, fa 5 anys, de "L’azur" d’Stéphane Mallarmé.
L’ATZUR
De l’eternal atzur la serena ironia
fatiga, amb la bellesa de les flors indolents,
al poeta impotent que malda l’ambrosia
a través d’un estèril desert de Patiments.
Fugint, amb els ulls clucs, jo sento que visura
el meu esperit buit amb la viva energia
d’atroç remordiment. On fugir? Quina obscura
nit llançar, els draps bruts, a la meva agonia?
Núvols, pujau! ‘Bocau les monòtones cendres
en el cel de la boira, amb immensos esqueixos,
que ofegarà el pantà autumnal de divendres
i edificau teulades amb silenci de peixos!
Estimat Tedi, brosta del Leteu tot seguit
i porta’m tot el fang i els joncs amb sa blancor
per tapar els forats, amb ta mà i el teu dit,
que al cel les dolentes aus obren tot l’amor.
Encara més! Ja fumen les xemeneies tristes
i una presó erràtica, amb tot allò que és seu,
fulmini dins l’horror el negre de la neu
i el sol groguenc que mor on s’acaben les vistes.
-El Cel és mort! -Jo corro cap a tu! Da’m matèria,
l’amnèsia del Pecat i del dur Ideal
al màrtir que retorna al llit de la misèria
on el feliç ramat reposa humanal,
perquè allò jo desitjo, buit tot el meu cervell
com un pot dels adobs que jeu al peu del mur,
sense poder ornar un pensament tan bell,
badallar taciturn cap a l’òbit obscur…
Vanament! L’Atzur guanya, animeta, l’escolt
cantant a les campanes, quan en la veu es muda
perquè ens vol espantar amb el seu mal que és molt,
surten àngelus blaus entre metall i ruda.
Atàvic, per la boira roda quan ja travessa
com l’espasa segura, un calvari ben pur,
en la inútil revolta perversa, on es vessa?:
Sóc un esperitat. Atzur! Atzur! Atzur!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!