La bona prosa
El meu cor està massa tancat, però tot és tan confortable… Si en Bill Perkins toca el saxòfon, en Bill Hood també el pot tocar. I les trompetes… en Frank Rosolino. Tot se m’acaba oblidant. Ella no vendrà pus, però això no és cap pretext per deixar la pàgina en blanc i tancar el cor per sempre.
Els esclafits dels dits fan tremolar el meu cor que no estima un arbre ni és més gran que l’olivera. Un pic vaig somiar en n’Emília, aquella que té quatre dits a cada mà i fa meravelles amb els ulls. A poc a poc, els bada i li brosten pètals de cada pipella. A poc a poc, s’apomella els ulls quan veu un al·lot que li agrada.
Els dits no em tremolen quan dorm plàcidament. Estim, si és això el que em demanen els àngels per entrar al cel de cap de setmana. Tot és tard, fins i tot la vida que es clou infinitament cap a un punt obscur de l’obstacle. Ara no sé la significança dels dits, però segur que serveixen per a alguna cosa més. Ella sempre arriba tard, això crec que ja ho havia dit i, si ho he dit dues vegades, és que no pot ser mentida.
Què passa en el carrer on vius? Potser és Mel Tormé que ha conegut Pigmalió. Mentrestant, aquí tothom parla de qualsevol manera i els carrers estan plens de professorat estimador d’una llengua i pidolant perquè no l’executin, com a mínim, sense avisar. Ja ho saben els diaris: l’esquela d’una llengua és l’avantsala de la mort dels braços assassins.
Per acabar, només voldria dir que tot el que jo necessit és una dona, simple i més simple, perquè en la simplicitat hi rau la bellesa de qualsevol riquesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!