A Catalunya tenim la tradició puritana emanada dels cristianisme: és un pais que era- i és- ple de pixabeneiters, menjahòsties i e-cristians. Però també sortosament, tenim una tradició irreverent, alliberadora: el Virgo de la Visanteta o el Rector de Vallfogona contra la Bíblia restrictiva i mal intepretada. Em quedo amb la Visanteta, com Celdoni Fonoll.
CELDONI FONOLL,OBSCÈ, TENDRE I ANTI-PIXA BENEITER
L´OBSCENETAT HA D’ ESTAR RENYIDA AMB LA TENDRESA?
Celdoni Fonoll ens demostra que no.
Des dels autors medievals, passant pel Rector de Vallfogona, la literatura catalana té una bona tradició de textos eròtic i “obscens”. El llenguatge descart- com el del Virgo de Visanteta de Bernat i Valdoví- sempre ha anat molt unit a la cuina i les seves metàfores. Celdoni Fonoll ha dedicat diversos llibres a glossar el món vegetal- incloent les plantes comestibles- i també a l´”obscenitat” (en el millor sentit del terme). Aquest llibre, de títol ben expressiu (“Obscenitats i tendreses”, Cossetània Edicions, 85 pàgines) segueix el característic estil directe i popular de l´escriptor, amb títols de poemes que ho expressen ben bé: “Cigalot emmerengat”, “La cigala i la cloïssa” i altres, de títols explícits, ocurrents i divertits. Un llibre absolutament deliciós, alimentari, eròtic i , en el millor sentit del terme, “obscè”. Un bon cop de “flit”, també , contra els qui pixen aigua beneita.
Alguna bona mostra: “pel teu cul, Immaculada, tinc la tita dilatada,/i tiro lleterada/al teu cul, Immaculada”. O “Sota el raig de l aigua, /en un carnal ball,/va sense paraigua/l´endurit batall”. Per ami, una pura delícia.
Celdoni Fonoll té el cel guanyat: perquè només van al Paradís els qui ja ens en donen un tast a la terra, i no pas els màrtirs sinistres aiatol.làs de tota mena o els màrtirs imbècils.
El llibre, a més esta trufat de la saviesa popular, amb dites ad hoc: ”La figa, per a ser bona/ha de tenir tes senyals: bigarrada, gavatxona/i picada de pardals”, a la qual hi afegeixo la meva versió, també recollida de boques populars: “La figa, per ser bona/ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i menjada pel pardal.” Però un “pardal”, és clar, que no vola pas coms els gorrions o els teuladins.
Dedico aquest text a tota amena de puritans, aigua-beneiters, menja-hòsties i tota mena de pernicioses bestioles similars de què està plena la nostra cultura, que sembla que l´únic objectiu dels qual és amargar-nos la vida. Les veus de la foscor, els enemics de la vida, els e-cristians, als mestretites de la paraula, les eretirus del bon mot, als refinats i exquisits que no volen sollar la seva boca,als bisbes de la reconsagrada Conferència Episcopal espanyola, els catòlics i protestants del morro fort, budistes i angèlics de pacotilla i els temibles islamistes que no estan de broma. Els intel.lectuals beats, puritans, hipòcrites i aprenents de dictador, valgui la redundància. Perquè no ens deixeu tranquils d’ una vegada, aus de mal averany, rapinyaires de la ingènua felicitat.
Cardeu, renegueu, blastomeu, rieu: una bona cura- i una millor teràpia- contra la intolerància dels mal xinats.
Folleu, reieu, llegiu: el món no s’ ha d’ acabar!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!