BONA VIDA

Les tres edats de l´home, a través de la gastronomia, són evocades per tres grans poetes dels Països Catalans: Miquel Martí i Pol ens parla de la infància, Josep Sebastià Pons de l´adolescència i Vicent Andrés Estellés de l´edat adulta.

JOSEP SEBASTIÀ PONS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS I MIQUEL MARTI I POL: LA POESIA DELS SABORS I LES TRES EDATS DE L´HOME

Aquests tres poetes- un de la Catalunya del Nord-, l’ altres del País Valencià i el tercer del Principat són, en la nostra lírica, segurament, els qui més s’ han interessat pel tema del menjar.

Però, a més, ens aporten tres registres ben diferents. Miquel Martí i Pol evoca directament la infància, fins al punt que els seus poemes de temàtica estrictament gastronòmica, publicats en forma de reculls amb el títol, respectivament, Bon Profit! I Per molts anys, s’ adrecen explícitament als nens

Josep-Sebastià Pons, en canvi, ens evoca l’ adolescència, l´edat en què es desperten els sentits i ens deixa un pòsit de records  i colors palatals.

Vicent Andrés Estellés, finalment, incideix en molts dels seus poemes en l´edat adulta,l´acte de la fruició o la descripció abrandada de menges diverses, a dins les quals sovint hi és present l´erotisme.

El poeta nord-català  Josep-Sebastià Pons parla abundantment del menjar en la seva prosa, on s’ hi inclou un preciós “Elogi de nostra cuina” on , des d’ Angulema, evoca el Rosselló natal amb l’ enyor reflectit en les seves viandes i plats. Productes i plats li serveixen alhora per evocar la terra- ja que la cultura francesa n’ ha desterrat productes propis, tècniques i plats- o per parlar en clau homorística de personatges populars- una tradició molt rossellonesa- recordem Un Tal, per exemple- però també valenciana. La flaire, el gust i el regust, la terra, el pas del temps i les estacions, la infància, el poble, els pagesos i les pageses apareixen en forma d’ un tast o unes olors delicioses: “Tasta la carn embalsamada/del préssec de Sant Jaume, honor del Riberal”, ens diu a “El pou de casa”, mentre que a les “Corrandes” ens diu que “Del meu poble seu el goig/a l’ estiu figues negretes”. L’ enyor d’ una infància idealitzada sura a “Quan eres infant”, on evoca “el préssec, la figa ensucrada/el muscat negre o de llum d’ or/que donaven a la mainada”. A vegades el recompte nostàlgic i enyoradís ens retorna al paradís perdut de les fruites i la llengua pròpia- prohibida i perseguida per França- que atorga un nom precís a cada mena de fruit. “l’oliva pomal, l’oliva menuda/la guana, la llisa i la bequeruda/i la mosselluda i la sequellina” (alguns d’ aquests noms els he retrobat en el meu propi record, com a nascut en un medi rural). Com altres poetes catalans- per exemple, J. V Foix-, també evoca el Nadal a través de les seves menges,llepolies o fruits secs:”duen formatge/blanc com gebre en el sarró,/un desc de figues/ous i olives de l’ oliu” (“L’aire de Núria”). Igualment, sap associar la vinya i la caça a “El matí de Sant Roc” (un sant molt venerat pels catalans). “Anem a Garriga, que és dia manat/a mirar el raïm si haurà verolat/i si per les feixes la perdiu voleja”.

Vicent Andrés Estellés inclou els menjars d’ una forma íntima en la seva poesia, no solament en forma d’ imatges o metàfores, sinó que glosa- a vegades amb una inusitada potència i erotisme, parlant en primera persona- certs menjars, especialment al Llibre de meravelles (1971), on hi alenen “les brafades de sexe i rots de llimonada”, esdevinguts en colpidor material poètic: “El plat de criadilles bullides, un arròs/amb dos fulles de ceba, tants d’ homes presoners./L’han condemnat a mort.Té tres penes de mort”. Els saborosos plats valencians apareixen al Mural del País Valencià : “El pimentó amb tonyina dins/la cassola de fang, eixíem/molt matiners de Burjassot”. Insisteix en aquest suculent “mullador”- per sucar-hi pa- a “Recomane tenebres”: “que prenien la fresca o bé sopaven/un entrepà de pimentó amb tonyina”. El simple pebrot escalivat li provoca un abrandat i sensual cant a les “Horacianes” (Les pedres de l’ àmfora):”res no m’ agrada tant/com enramar-me d’ oli cru/el pimentó torrat, tallat en tires/cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra./M’agrada el pimentó torrat,/més no massa torrat, que el desgracia,/sinó amb aquella carn mollar que té/ en llevar-li la crosta socarrada/…/després, en un pessic/del dit gros  i el dit índex, amb un tros de pa,/agafe un tros de pimentó, l’ enlaire àvidament,/eucarísticament/me’l mire ne l’ aire/de vegades arribe a l’ èxtasi, a l’ orgasme”. També,en aquest llibre, i en un divertit poema en forma de diàleg, ens parla de la maionesa-, que, en contra  de “testimonis cultíssims de gourmets”, el poeta creu que tan  sols és  “un allioli que va eixir maricó”,i, en general,   de tot un món alhora ancestral i ritual, quotidià i solemne, de sabors.

Miquel Martí i Pol, a part de metàfores i mots relacionats amb el menjar presents en el seu corpus poètic, és autor del llibre- adreçat als nens- Bon Profit! (1999). Els títols dels poemes, de rima saborosa i enllaminadora, són ben explícits: Xocolata desfeta, Pa torrat amb mantega, Fideus a la cassola, Ous ferrats, Arròs blanc, Patates fregides, Carn arrebossada, Crema, Bunyols, Flam, Pa amb xocolata, Pa amb oli i sucre, Croquetes, Truita, Pa amb tomàquet…Es a dir, el més suculent repertori d’ esmorzars, àpats i berenars que agraden principalment als infants: “Déu ens dó ser catalans/per menjar bon pa amb tomàquet/amb un raig d’ oli discret/i un pols de sal si fa falta;/pa de pagès si pot ser que és més saborós que els altres”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!