BONA VIDA

MENJAR BLANC, CONFITURES I  EL PAPA BORJA

El menjar blanc , si més no en les versions dolces, és un plat de fi de taula –  bonica expressió que apareix en els documents medievals per indicar això que avui, en paraula d’ origen castellà, anomenem postres (dessert, en francès, anglès, italià, romanès i altres llengües,sobremesa, en portuguès).

El menjar blanc és, probablement, d’ origen àrab: encara avui se n´elabora arreu dle Pòxim Orient, i a Turquia (mullahebi) fins i tot es fa la recepta idèntica d’ una de les receptes medievals catalanes, amb pit de pollastre.  Una pervivència d’ això ho trobem en la 2slasa de Nadal” d’ Eivissa, que també és una mena de menjar blanc que combina dolç i salat. El menjar blanc es va difondre arreu d’ Europa: mangiar bianco alla catalana, a Itàlia, blanc  manger, a França, blancmange, a Anglaterra, Manjar blanco, a Castella, manjar branco, a Portugal, fins a arribar a Amèrica Llatina i el Brasil. Ha sobreviscut sobretot a Reus i, també, curiosament, a Anglaterra i, com hem dit, a l’ Amèrica llatina.

En la major part de les cuines històriques i del món- de la romana a la xinesa, passant per l’ àrab-, no existeix el concepte de postres. Els plats dolços, si de cas, s’ alternaven- o s’ alternen- amb els plats salats i d’ altres gustos- agredolços, agrepicants, dolç-salats, etc.-, com ho podem veure avui, clarament, en la comensalitat xinesa.

De fet, segurament la primera vegada en què es pot documentar bé aquesta seqüència piramidal o jeràrquica de l’ àpat és en els textos medievals catalans: de les Ordinacions de Palau escrites per Pere el Cerimoniós a Francesc Eiximenis- que ho explica  detalladament  a Com usar de beure e menjar– (àpats del “golafre eclesiàstic”), passant pel Tirant lo Blanc – on els banquets s’ acaben amb coses dolces i, al final de tot, amb tota mena de confits o anissos amb vi aromatitzat- “s’ han acabat els anissos”, al País Valencià, encara es refereix a al fi d’ alguna cosa-.

A l’ Edat Mitjana i al Renaixement hi havia força varietats de postres o “f de taula”- no és, per tant, un invent francès, com es diu en els manuals i diccionaris de gastronomia- amb una gran veritats de bunyols- alguns  exquisidament farcits am mató, que es coneixien sota e nom de monjàvenes o almoixàvenes (que encara es fan al País Valencià, si bé amb una recepta diferent)- menjar blanc, cremes d’ ametlles o de llet, cremes al forn i flams, casquetes, flaons (ell originals també farcits amb mató; encara es fan, a Morella, a Calaceit, a l´Empordà, en aquest darrer cas farcits amb crema o bé pasta d’ ametlla…), neules,  confits i confitures, de les quals el Libre de totes maneres de confits, escrit en la nostra llengua al s. XV – i que, és probablement, el primer manual europeu sobre el tema- en dóna complida nota. Hi apareixen els torrons, el carabassat, el celiandrat, el codonyat, els confits de fruites i altres matèries, el citronat o el poncemat- que tant agradaven al papa Borja Alexandre VI i a la també valenciana senyora Estefania de Requesens, que se’n feien enviar a Castella, on s’ havia casat , i deia que allà, en aquelles àrides terres, no coneixien res de semblant, i el papa, que se’ n feia trametre  des de València, tot explicitant que les confitures fossin fetes amb el millor sucre, el de Gandia (per si no ho sabien, el sucre no ve pas de Cuba, sinó dels Països Catalans, de Granada, de Madeira i de les Canàries a través dels àrabs!. Però varen ser els valencians els que hi varen portar el seu art en aquests illes, com es veu encara avui en el lèxic del sucre, procedent en bona part del català- “trapiche” (de trepig, trepitjar), “ingenio” (d’ ingeni, moló o s’ elabora el sucre), etc. Precisament he col.laborat  amb l´Ajuntament de Gandia i els seus restaurants en la potenciació d’ aquest patrimoni gastronòmic i de l’art de la sucreria, com encara es diu, en un bonic nom d’ origen medieval, la pastisseria al País Valencià i a Menorca.

S’ està fent, través de pel.lícules , publicitat i entrevistes, una visió sobre els Borja que perpetua una intencionada ignorància d’ arrel catalanofòbica. En efecte, són presentats com si fossin espanyols- amb un nom ridículament pronunciat a l´espanyola, “Borgia”, quan la grafia italiana no fa més que recollir la pronunciació catalana, Borja. No es diu res que eren anomenats “catalani” i fins insultats com a catalans- “marrani catalani”. Se sap que la seva llengua nomal era el català, que pràcticament mai no varen utilitzar l´espanyol i fins i tot que a la Roma del seu temps  estava de moda parlar l´italià amb accent català i amb força catalanismes. Dir això, enfonsaria la visió que els espanyols tenen dels Països Catalans. Amagar la profunda valencianitat d’ aquesta família és amagar, també, la seva catalanitat cultural i lingüística. Però, ja se sap, els espanyols, abans prefereixen que siguin italians en comptes de catalans.