BONA VIDA

Amic Joan M. semrpe he pensat que, com va escriure Espriu, la veritat és un espill trencat en mil trossos, dels quals cadascú en tenim un fragment; altrament, informació o dades, no és el mateix que opinicó, ni opinió el mateix que gastronomia; a més, em pregunto, que té a veure un article d’ opinió, amb la una legítima resposta discrepant (una carta al Diari de Girona, on col.laboro els divendres i els diumenges, al dominical, de la qual no en dius cap detall) amb una secció de gastronomia?. I, finalment, estic convençut del que dius i no em sorprèn gens- hi ha gent que sap moltes més coses que jo. Finalment; no confonguem la “humilitat” amb la falsa humilitat.

GUERRES CONTRA CATALUNYA

El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d’ una altra manera.

Joan Francesc Mira

Un lector- al qual agraeixo que llegeixi la meva secció- fa saber en una carta el director al “Diari de Girona”  que no comparteix l´opinió expressada en un article meu sobre el fet que l´anomenada Guerra Civil fou una guerra contra Catalunya. Addueix- i té tota la raó, ja que ningú no ho nega- que tant les esquerres com Franco varen assassinar a tort i a dret a Andalusia i la resta d’ Espanya. Però els resultats, si més no, foren radicalment diferents  a Catalunya i a el que alguns en diuen “la resta d’ Espanya”. Acabo de venir s’ un supermercat i des dels avisos orals, passant per l´etiquetatge era en espanyol-no era aquesta també la llengua de Franco?-. Si vaig al quiosc, la presència dels medis en català  hi és testimonial i, com és sabut, l´emissora de TV més vista a Catalunya és Tele 5- que, explícitament, mante una actitud militant catalanofòbica-. Al carrer, al bar, a la botiga, m’és impossible de viure en la meva llengua. A més, no tinc dret a que el meu país sigui present als mapes o fins i tot de poder utilitzar, internacionalment, el nom de català (com ho fan un escocès, un flamenc o un quebequès, per exemple). Ni tinc dret al meu nom: malgrat haver fet la traducció preceptiva (perdent temps i diners), el Ministerio de Hacienda- que, queda clar, no és el Ministeri d’ Hisenda- m’ envia els seus comunicats a nom d’ un tal “Jaime”. A més, Franco va assassinar el meu president i va donar un cop de gràcia definitiu  a la llengua i la nació catalana, que tot just s’ estava recuperant d’ altres guerres contra Catalunya i de la secular persecució (des del 1493) contra la seva llengua. Com a mínim  comptem dues  sonades. La dels Segadors, al segle XVII (“que se note el efecte sin que se vea el cuidado”). i la dita de Successió, del XVIII (la de la Finis Cataloniae). Sense comptar els cops d’ estat, les dictadures,els estats d’ excepció i bombardeigs de Barcelona al llarg del XIX i, que, ves per on, sempre s’ han caracteritzat per augmentar la repressió contra Catalunya i,  com a guinda final, la guerra de Franco. Aquesta, és clar, ja sabem, com a historiadors, que no és només  una guerra contra Catalunya: però el que és segur és que no és una guerra contra Espanya. Ben al contrari, l´Espanya més espanyola- basada en una sola llengua imposada, un folklore, precisament de matriu andalusa- i fins un únic tarannà- toros, peineta i glòries diverses, esportives i d’ altres – es va imposar , i els espanyols actuals se n’ aprofiten: el català, i els catalana,s estan minoritzats i, de fet, ja no són un perill real, sinó una nosa. Per tant és segur que la guerra fou també contra Catalunya- és adir, contra tot un país i els seus símbols, institucions, polítics, escriptors i intel.lectuals-: però fins i tot l´Espanya d’ Antonio Machado- que tant va fer, com a diputat, per combatre els drets dels catalans i la seva llengua- va sortir, en el fons guanyadora: al que és ben cert que, als catalans no pas una, si no les dues Espanyes ens han gelat el cor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!