No hauríem de perdre mai la il.lusió de la temporada i les festes, com ara Sant Antoni.
SANT ANTONI, PORCS, BURROS I MENJARS D’ HIVERN
En aquesta època de congelats i de transports ràpids, en què hi ha tomàquets d’ "estiu" tot l’any, cireres de Xile al desembre i bolets frescos de Turquia , kiwis de Nova Zelanda o pomes de la Xina,en què perdem la dimensió del calendari, del clima i de les festes, és bo tornar a recordar aquesta dimensió, indestriablement lligada a la cuina tradicional. Cuina i calendari, o cuina i cicle anual i, per tant, cuina i festa, cuina i ritu, doncs, formen un tàndem ben lligat. Naturalment, alguns d’ aquests elements són irrecuperables, a causa del canvi de les formes de vida i del fet que solen anar lligats als treballs del camp, i la nostra societat és eminentment urbana. Igualment, es relaciones amb les creences o tradicions religioses: en aquest cas, desproveïdes dels aspectes estrictament doctrinals o devocionals, és bo mantenir-les, ja que , en un món globalització i migracions, mantenen la nostra identitat. Però d’ altres, com és la defensa de la biodiversitat lligada als productes del propi territori, a la sostenibilitat o fins i tot a la idea de l´slow food i la reivindicació de la cuina del producte, són d’ una punyent actualitat.Menjars sagratsEl calendari culinari de l’ any,després de Nadal- tan important que es mereix un capítol a part- i la matança del porc- el rebost de tot l’ any-, corresponent a l’ hivern, es completa amb tot el cicle del Carnaval, la Quaresma i la Pasqua, que ja inicia la Primavera. Sant Antoni (17 de gener) però, és la gran festa pagano-cristiana d’ hivern, relacionada amb el foc (la idea de purificació i un nou cicle que començarà a al Primavera), el porc (animal que ell va guarir, segons la tradició a Barcelona, el s. III bC, tot i que el sant havia nascut a Egipte- i que segons altres representava el dimoni, que també forma part de la festa, tant a Itàlia com a Mallorca) i la benedicció dels animals (especialment els deu peu rodó). Per això és anomenat Santi Antoni “del porquet” a Itàlia “del porcello”) o dels rucs o burros. Els tres elements, tant als Països Catalans com a Itàlia i en altres llocs, conflueixen en la presència de menjars. Aquesta tradició s’ expressa en les fogueres o foguerons (Mallorca, Itàlia i abans també a Catalunya),les desfilades de bestiar i traginers (País Valencià i Catalunya: “matxà”, Tres Tombs, etc.) i diversos menjars que s’ hi associen.Al País Valencià en destaquen les olles, “calderes” (com les de Massalfassar, a l’Horta) o àpats comunitaris (com els de Carnaval a Catalunya) en què se sol preparar un arròs caldós amb porc, fesols, naps, etc. A Canals s’ ofereix un arròs amb tanda (tripa i menuts), també en un àpat comunitari. Hi ha hagut- o hi calderes o olles a Rafelbunyol, Massamagrell, Oliva, Alfara, Benifaió, Albuixec…A Mallorca són molt populars els foguerons- de fet, Sant Antoni hi és una de les principals festes de l´any-, i també es fa un àpat col.lectiu constituït per una “torrada” o cocció a la brasa de botifarrons (una mena de botifarra de perol), llonganisses (botifarres crues) i sobrassades.L’ apartat dolç també és important en al festa de Sant Antoni. Així a Barcelona i en altres llocs hi ha un tortell de Sant Antoni. A Banyoles (Pla de l´Estany) s’ ofereixen “brunyols” amb moscatell o garnatxa i en alguns pobles valencians (Catí, Benicarló), hi ha la confecció col.lectiva de les “coquetes”, fetes amb farina, oli, moscatells, sucre i aiguardent, que s’ emboliquen amb un paper.Aquestes tradicions han travessat el pas del segles, i val la pena mantenir-les, amb les noves aportacions que s’ hi ha fet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com esmentaves, la relació d’aquestes dades amb el foc és encara viva: la Matxà de força localitats de Castelló, així com el Tropell de Vilanova d’Alcolea. Però és també comú a altres àmbits peninsulars. A San Bartolomé de Pinares, Àvila, salten fogueres a cavall i a Castro Caldelas, Ourense, desfilen pels carrers grans amb grans "Fachos" (antorxes de palla). I són només les que conec, que segurament n’hi deu haver d’altres!