Encara se celebren les Festes Majors arreu de Catalunya, però ara, és clar, són ben diferents de les d’ abans: de fet, vivim cada dia en un estat permanent de festa…
LES MES MEVES FESTES MAJORS
Tots els pobles del Pla de l’Estany celebren la seva Festa Major i sovint, també, la festa petita (Sant Sadurní al meu poble, Vilavenut).La Festa Major de Banyoles- capital de la comarca” , per nosaltres pagesos,simplement, “la vila”- honora Sant Martirià, i té lloc a mitjan d’octubre. Es coneguda, també, com a “Festa Major de la sardana”, per la importància que la dansa nacional hi adquireix. De petit m’ hi portaven sempre, i durant els dies de la desitjada festa- al meu poble, Vilavenut, vivíem quasi aïllats- m’ estava a casa de la meva àvia materna, al carrer de l´abat Vallespirans, davant del “descarregador” (on es descarregava el bestiar; el remarcable espai va ser destruït per Arcadi Pla, l´arquitecte autor de l´urbanisme de l’actual plaça (plaça de les Rodes). No podia dormir, no solament per l´emoció- o la xafogor d’agost- sinó perquè sentia, tota la nit, els crits dels ànecs (no precisament muts, és a dir, “xerraires”) que feien la festa més grossa a al cassola. La meva iaia, altrament, era una gran cuinera, i per la festa, feia servir un fogó elèctric que jo , que venia de pagès (a casa, és clar, es cuinava al foc a terra o amb caliu, als fogons), contemplava admirat. A més , just a davant de la casa hi havia les “parades” i, sobretot, els “cavallitos”, els auto-xocs, la parada de les tortugues, les de balins, o al de cotó dolç, o de pomes recobertes amb una caramel.litzat vermell, per a mi una autèntica llaminadura. També xalàvem amb les patates “de xurrero” (no existia ni pensament de les patates o xips de bossa) i els xurros, dolços o salats (en efecte, se’n feien amb sal). Per pujar als “cavallitos” fèiem servir uns vals que havíem aconseguit bescanviant uns desitjats embolcalls de les xocolates Torras (una excel.lent màrquting!).
La segona quinzena de novembre té lloc la Fira de Sant Martirià, de ramaderia -amb un concurs en què s’ exhibeix el guarà i l’ase de Banyoles una raça particular recuperada, mercès en part als exemplars de què disposava l’ exèrcit nordamericà, i tmabé gràcies al menescal Pere Comas. Un costum curiós d’aquesta fira era la presència inexcusable dels torronaires d’ Amer, amb unes teules de torrons d’ avellanes (d’origen medieval) que venen o sortegen, a les cartes, perpetuant un costum antiquíssim; el meu pare no hi fallava mai, ja que li agradaven molt aquests torrons- potser no tan agradosos per als nens, ja que eren molt durs-.
També solien ser brillants les fetes de la Mare de Déu d’ Agost, o festa petita (segona quinzena d’agost): es feia un autèntic festival d’ estiu en que, per primera vegada vàrem poder sentir, meravellats, espectacles en català , o cantants de la nova cançó.
Algunes d’ aquestes festes que havien perdut auge, ara es tornen a celebrar amb nova empenta, com és el cas de Fontcoberta- amb pregó inclòs, des del 92, i que em vaig honorar de pronunciar – i Vilavenut- Poble- que no municipi, que és Fontcoberta- on vaig néixer, a Can Tarrés , tot i que la casa pairal és Cal Xerric;Festa Major és de la Santa Espina, durant la primera quinzena de juny. Ës- suposadament- una espina de la Vera Creu, col.locada dins un preciós reliquiari d’argent; hi ha el costum de que`el capellà la passava – cosa que encara es fa-davant dels ulls de les persones que hi acudien en fila ja que se li atribuïa un poder miraculós per a la vista. No puc pas assegurar, però que a mi em funcionés gaire bé!. De la festa del meu poble en recordo els preparatius de l “envelat” (en realitat era una era que s’ enramava) i la cobla-orquestra, sempre amb uns espectaculars posa-partitures davant dels músics de la primera fila. A casa, a més, sempre teníem un o dos músics menjant, cosa que despertava la curiositat infantil. Un costum particular- encara existent- és que en l´”ofici” de la Missa Major de la festa- acompanyada solemnement per alguns músics de la cobla-orquestra. L’ àpat de festa, naturalment, era pantagruèlic; la meva mare era una gran cuinera; a més, solíem fruir de les primeres cireres (de color blanquinós-rosat, per, de deliciosa i perfumada carn ferma). A “llevant de taula” es presentava la “pabordessa” amb una espectacular- per a un nen- safata metàl.lica amb un sant (o santa) del mateix material, a recollir fons per a la festa.
Finalment, de la Festa Major de Fontcoberta en tinc un record extraordinari: hi teníem uns parents i, per tant, també hi anàvem a passar el dia: allà hi menjava les millors costelles de xai arrebossades que he menjat mai, i que encara recordo amb enyorança. I , encara avui, són un dels meus menjars preferits, que algun cop faig a casa i que, per desgràcia- crec- no és gaire corrent trobar-les als restaurants.
Nota: aquestes fantàstiques receptes de Festa Major familiar varen ser recollides al llibre Memòries del gust. La cuina familiar del Pla de l´Estany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!