La cuina catalana- o la consciència d’ existència d’ aquesta cuina, a nivell pràctic i escrit- es forma a través de figures com el cuiner Rondissoni, Igansi Domènech, Ferran Agulló, Josep Pla o Vázquez Montalbán.
COM ES FORMA UNA CUINA:DE RONDISSONI I IGNASI DOMÈNECHUn moment excepcional per a la formació del gust culinari català és el de la inauguració de l’ Institut de Cultura de la Dona Catalana per la Mancomunitat de Catalunya , una entitat salvada , com per miracle, de la Guerra Civil, ja que contenia molts elements de pre-feminisme de caire burgès progresssita. Aquí, a part d’ una magnífica Biblioteca, les dones barcelonines varen aprendre a cuinar de la mà de Rondissoni, un cuiner d’ origen suís que hi va impartir el seu mestratge pràcticament fins a la guerra, amb una cuina de caire internacional però amb prou presència catalana, com ho veiem en els llibres publicats sobre el contingut de les classes.A partir de les primeries de segle arriba a l’ aportació del cuiner manresà Ignasi Domènech (1874-1956), deixeble d’ Escoffier- un dels grans cuiners de l’ època-, treballar a Londres i és autor de diversos llibres de gran èxit on incorpora molts plats tradicionals de Catalunya o Mallorca. Especialment, en aquest darrer cas, de pals d’ albergínies- justament una de les especialitats d’ aquesta cuina-. D’ entre les seves obres, La teca, especialment, es convertirà en llibre de capçalera, contribuint a recatalanitzar, culinàriament i literària, la cuina popular, amb un paper exercit, de forma similar, per Feliu d’ Alcàntara Penya a Mallorca. Perquè cuina i literatura es retroalimenten: els textos culinairs, certament, influeixen al seu torn en la definició d’ una cuina nacional.A més fa una paper important d’ agitació culinària, a través de al fundació de la revista de cuina “El gorro blanco” i de molts altres publicacions, que solen ser gras èxits, tant en català com en castellà- algunes publicades en plena Guerra dita Civil-. La seva obra va continuar, però ja en un cotext ben diferent- en que el sol esment de cuina catalana es feia sospitós- a la postguerra. Només hi podia haver la “cocina española” i, si se cas, coma subsistema, la “cocina regional catalana”, tal com ho explicava el millor manual de l’ època, ell de la Sección Femenina. Però això encara no ha canviat, sobretot a Espanya. Per als mitjans espanyols, Ferran Adrià és un “cocinero español”, que és com dir que Sean Connery és anglès. O que un kosovar és serbi, com afirma oficialment e el govern del Reino de España.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estats molt inspirat avui Jaume. T’ha quedat rodó, però el dia que perdi prestigi o estrelles tornarà a ser el cocinero catalan, això ho pots veure amb els esportistes, quan guanyen so espanyols i quan perden son catalans
Ja saps que a Espanya hi ha sempre la costum d’espanyolitzar-ho tot. Hom pot veura els noms de carrers com Carlos Marx, Alberto Einstein, etc. a moltes ciutats castellanes. Peró no em preocupa gens ni mica aixó,.. el realment preocupant és que els d’aquí no sapiguem valorar el que tenim i només volem reivindicar una teórica catalanitat del prestigi quan aquest ha estat préviament valorat a fora. Será simplement divertit veura aviat un carrer amb el nom de Fernando Adrián, peró és penós que ens dediquem a rondinar cada dia en lloc
de promocionar noves idees, nous valors i catalanitzar de veritat les iniciatives a casa nostra des-de el seu neixament.