Alguns dels més significats signants de l’ enèsim manisfest contra la llengua catalana són “catalans” – si és que els podem anomenar així, és car-. Catalunya, amb els seus quíslings i profetes de l´autoodi, no es distingeix pas d’ altres nacions ocupades, però potser no ocupa el primer rànking.
NIU D’ ESCURÇONS
Catalunya s’ ha convertit en un niu d´escurçons. Compta amb un mediàtic florilegi de ciutadans- bella paraula, esdevinguda gairebé maleïda pel seu significat de grup polític anticatalà- que, de forma rendible per a les seves butxaques i per a Espanya, que els premia bé-, botiflers, quíslings, profetes de l’ autoodi, venuts, llepaculs del poder mesetari o, simplement, catalans de baixa intesitat- o de mala qualitat-, autoanomenats cosmpolites, ciutadans del món o “no nacionalistes”. Alguns, de rància nissaga catalanesca- com Vidal Quadras, Albert Boadella o els socialistes Ferran, Sala i tutti quanti-, van a la caça obsessiva d ela “crosta nacionalista” i, fins i tot, fent d’ actors de caràcter- més aviat còmics que dramàtics- al servei d’ Espanya-, denuncien una suposada “persecuciío” de la llengua espanyola,sol.lciiten la intervenció dels tancs i aclamen les glòries de la nació veïna. Ells, és clar, no ho són pas de nacionalistes. I, si de cas, si e treu el tema del nacionalisme espayol- com l’ Àngels Barceló en una recent entrevista- s’ afanyen a dir que “també” hi ha un naciconalisme català o basc: Santa Llúcia els conservi la vista, amb aquesta comparació. L´únic i autèntic nacionalisme- i si no ho és, digueu-i imperialisme- és l´espanyol -, un nacionalisme profundament antidemocràtic ja que vol imporar la seva idea d’ Espanya a altres nacions, persegeuxi la seva llengua i cultura i fins i tot el simposa el nom – no podem ser catalans, com un escocès és escocès i no anglès, sinó espanyols-: i ho ha fet, repetidament des del 1493, per la força de la llei i de les armes. De que`té por aquest nacionalisme del poso, que imperdeix que bascos i catalans facin sentit la seva veu i digui què volen?.El nacionalisme d’ un estat amb un rei que nega el linguïcidi, que envia a la presó els que cremen una foto o una bandera i que, en canvi, bi castiga, hi dissuadeix tots aquells que cada dia, cada moment, practiquen actes racistes, boicots, insults i tota mena de vexacions als catalans pel fet de ser-ho i la seva llenuga, des de la ràdio, els periòdics, el carrer, l’ administració, la publicitat o els tribunals o els manifestos incendiaris. L´abjecta Esanya actua pitjor que Sèrbia. Almenys els serbis permetien als eslovens,croates, montenegrins, etc, el dret al nom i nacionalitat (que constava al passaport) i l´oficialitat de la llengua. I els països civilitzats multilingües, com Bèlgica, Suïssa, Luxemburg, Finlàndia, Noruega, el Canadà i fins l`Índia no imposen cap “lengua común” i donen un tracte oficial i igualitari- d’estats i de territori- a tots els idiomes: al Regne d’ Espanya, com veiem, això no pot ser, i així mentre el castellà és imposat i obligat- per l’ antiga força de les armes, l´emigració dirigida i no catalanitzada, la inèrcia de la prohibició i persecució implacable- i me´s de 15o lleis “constitucuionals” que encara el discriminen.
D’ altres, reforçant aquest paper ja no d’ autoodi- és de suposar-, sinó simplement d’ odi xenòfob propi de qualsevol força d’ ocupació, com Arcadi Espada o Félix de Azúa, fan de “mamporreros” de tota al resta d’ intel.lectuals, escriptors, acadèmics i artistes espanyols- no nacionalistes, of course!.-. Que o bé signen directament manifestos contra la llengua catalana- la qual volen reduir, definitivament, al gueto, ja que amb 700 anys d’ esfoçoss no l’ han pogut exterminar-o, simplement,- com el personatge de Brecht- callen i atorguen davant aquest extenuant, redundant i permanent atac. D’ altres, en el camp de la política- com els socialistes, que tant parlen de “pedagogia”- no fan res per aturar aquest odi xenòfob o, també- sigui Chaves, Rodríguez Ibarra, José Bono i el propi president-pinotxo del govern, parlen de la “Constitució” com una arma d’ atac.- D’ una constitució, per cert, que els bascos no varen votar o que discrimina, manu militari (en efecte, ens amenaça als díscols amb la intervenció de l’ exèrcit) els catalans en no reconèixer el nom de la nació, de la llengua i els seus drets i impedir la cooperació de territoris de la mateixa llengua)-.Tot això no fóra possible si, aquí, no hi hagués un entramat del que anomeno catalans de baixa intensitat que, positivament o per passiva, engreixen els ous de la serp, fent d’ inductors intel.lectuals- i a vegades polítics- d’ aquest discriminador estat de coses.
Fins i tot en una ciutat “petita i delicada” com Girona, vèiem com l´antic degà dels periodistes callava (i no va voler signar el manifest) dant una reacció ciutadana contra l’ atorgament d’ un premi honorífic a l’ ara mal actor Boadella per part d’ una facultat acadèmica; com el mateix Collegi de Periodistes invitava, amb tots els honors- amb la complaença d’ un conegut escriptor i tertulià- Arcadi Espada a protagonitzar un important acte. O com des de centres culturals- com el Centre Cultural La Mercè, de l´Ajuntament de Girona-la “nadalíssima” directora feia venir a parlar el més granat de l´anticatalanisme. Amb aquests esforços, no cal pas signar manifestos a favor de la “lengua común”: sovint, n’ hi ha prou amb ser socialista o pagar els favors prestats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
català no s’hi neix, sinó que se n’exerceix. Avui dia ni el senyor president de la Generalitat hi exerceix, amb la qual cosa tenim un problema.
Fa poc vaig escoltar-li a Joan Tàpia la teoria segons la qual aquests intel·lectuals catalans s’arrengleren a favor del castellà i en contra del català. Segons ell, aquesta gent provenen de l’elit franquista, de famílies benestants catalanes que abans de la guerra eren de la Lliga i amb Franco es van passar amb armes, bagatges i llengua al règim feixista. La seva educació i formació acadèmica va ser en castellà, es van cultivar intel·lectualment en aquesta llengua. Ara i després de la Transició ells no van fer cap esforç per entendre que la normalització del català era un dret del poble després de l’intent de genocidi del règim de Franco perpetrat contra la nostra cultura. Han percebut el català i l’ensenyament del català com a un entrebanc, una nosa, per a continuar exercint la influència elitista que sempre han tingut, ells i els seus predecessors franquistes. Aquesta gent es feren comunistes per, més endavant, desenganyar-se’n. Ara es fan dir d’esquerres, però em sembla que d’esquerres en tenen ben poca cosa. De tota manera els ha quedat el pòsit d’autoodi i de rebuig que mamaren a casa seva, aquella urticària pel fet català i per tot el que representa. En fi, volen continuar manant, influint i volen que tothom s’hi amotlli
Volia dir antecessors. Ells perderen la llengua, però n’hi ha d’altres que ens en mantiguérem fidels a pesar de les amenaces, insults i menspreu. Els que ens n’hem mantingut fidels no tenim perquè seguir-los el joc de claudicacions i botiflerisme. Ells van optar pel castellà i per Espanya. Nosaltres no. Que no ens emprenyin.