La paella és “espanyola”- però no la llengua, ni la literatura-; el cassolet és francès- però no pas l´occità i la cultura occitana-. Els estats etnicides no respecten la diversitat cultural.
EL CASSOLET AMERICÀ
La premsa francesa- i diversos mitjans nordamericans- s’ha fet ressò de l´impacte mediàtic del “cassoulet”, que amb la seva difusió a través del Canal plus, segons expresió d’ un mitjà francès, “inflama els americans”, que ho volen saber tot sobre aquest famós plat a base de mongetes, confit, etc. – el més famós mundialment del seu gènere- i que, segons el mateix periòdic és “nôtre plat national”. Sobre la nació del plat, però, és indubtable que no és pas França, sinó Occitània. El seu nom ho delata: “cassoulet”, en francès, no vol dir absolutament res; mentre que “cassolet”, al país d’ Oc, és un diminutiu de “cassòla”, mot compartit per la llengua catalana i l´occitana. De fet el nom correcte és cassolet de mongetas, i és un plat gairebé antitètic amb el gust francès, que de tant exquisit sol odiar els plats del “Midi”- inclosos els catalans- que consideren féculents. Si repassem alguns dels grans plats, pastissos i productes “nacionals” francesos- aquells que li han donat fama mundial- ens adonarem que molts d’ ells són occitans, baldament els escriguin en grafies patuesitzants que desprestigien la llengua dels trobadors: el fetge gras i els confits, el nogat (nougat), la bolhabaissa (bouillabaisse), la garbura (garbure),la ratatolha (ratatouille),el pan banhat, (panbagnat), el clafotís (clafoutis), l´olha (ouille), l´alhòli (aïoli), l´aiga bolhida (aïgo boulido), la sangueta (snguette),la borrida (bourride), la blanqueta (blanquette), el buòu a l´adoba (boeuf en daube), els tripons (tripoux), la sopa al piston (soupe au pistou) i tants d’ altres. De fet, s’ ha escrit que la cuina provençal, per ella sola, és una veritable cuina nacional; i ho és encara més si afegim la resta de països occitans: el Llenguadoc dels vins amb caràcter, el Llemosí del bou excel.lent, el Delfinat de les patates excepcionals , la Gascunya de l´armanhac i les ostres, l´Alvèrnia de les tòfones i el fetge gras, i, fins i tot, el Fenollet, la Val d’ Aran i les valls italianes del Piemont. Com ha escrit Robert Lafont, “l’ús de l´adjectiu occità, que assenyala el reconeixement d’ autonomia cultural, assenyala també el reconeixement d’ unitat”: i d’ autonomia gastronòmica, és clar. Sorprèn doncs que França, que menysprea la llengua occitana fins a perseguir-la, que ha prohibir els noms i els topònims, que ha volgut exterminar una cultura i un poble, en cavi, s’ apropiï dels seus plats. Amb això, cal dir-ho, coincideix amb Espanya. Troba repugnants els catalans però se n’ apropia la paella o la crema catalana. Com va escriure l´escriptor gastronòmic Xavier Domingo, “sempre ens queda el menjar”. I sempre ens queda el consol de països més civilitzats i respectuosos: a Anglaterra, i gràcies al seu respecte per la diversitat nacional a la resta del món, tothom sap que el whisky és escocès, no pas anglès. A Catalunya, és clar, els espanyols fan seu Ferran Adrià.
Per saber-ne més,
Jaume Fàbrega: La cuina del país dels càtars. Cultura i plats d’ Occitània, de Gascunya a Provença (Cossetània Edicions, 2003)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El mateix tracte tenen els catalans respecte els valencians. Doncs tot el món sap que la paella és valenciana i no catalana.
Ja que als catalans els agrada emular als espanyols i francesos amb correspondència per la part que els pertoca.