Isaac Peraire Soler

Disposat a escriure el primer article de l’any, estic perplex. El títol d’aquest post ja enfoca què penso de tot plegat. El PSOE es precipita a tornar a fer el seguidisme al Partit Popular amb el penós pacte ‘por las libertades y contra el terrorismo’ que anys enrere van crear i que ens semblava més que enterrat. (hi ha més…)

El PSOE no ha aguantat. Suposo que amb les eleccions al Congrés al cap (m’atreviria a dir que seran anticipades, a la mínima que torni a donar la sensació que a Euskadi té les coses controlades) i veient que els espanyols són molt escèptics a dialogar amb ETA, el PSOE retorna a una posició absolutament decebedora, patètica. Sóc de forma clara contrari a accions terroristes. Sóc contrari a que per unes idees es mati. Considero doncs, un error l’atemptat últim a Barajas. No sabem si l’anomenada cúpula dirigent d’ETA (qui són???) és la que va ordenar atemptar; si van ser uns dissidents… Però el fet és que això es va fer en nom d’ETA. Aquesta organització independentista basca ha de mesurar bé els seus passos, i valorar a qui afavoreixen. Ara, torno a repetir, s’ha equivocat. Potser calia un cop d’efecte, però aquest no. Estem en el terreny d’allò polític, no de les armes. 

Costa prou portar el PSOE a un punt que semblava disposat a dialogar amb ells, que semblava volia posar les bases a permetre la participació de Batasuna a les eleccions municipals (ups, no sé si era una sensació meva), que al mateix temps ETA es permeti cometre una acció d’aquestes característiques. Ja hem vist com han reaccionat a la mínima. Doncs ETA ha errat i ha atemptat amb un procés de pau que encara no sé del cert si havia començat. Com dic, però, s’entreveien actituds al front del govern espanyol que així ho apuntaven. Però no, el PSOE torna a ser el de sempre. El contrari a resoldre qualsevol conflicte nacional que té a les mans. El que nega els pobles el seu dret a decidir. El que de cap manera dóna possibilitats d’emancipació nacional als països que actualment conformen l’Estat espanyol. 

No sé com acabarà tot plegat, però és evident que la idea de què carai és Espanya, no la té clara ni tan sols els que se senten espanyols. És fàcil. Perquè Espanya, no existeix.

Cal que per a la via democràtica, pacífica, del diàleg, es solucioni el conflicte nacional dels pobles sense estat oprimits pels estats francès i espanyol, que es facin efectius els seus anhels, els mateixos que fa tant de temps no havien d’haver estat usurpats per la força de les armes…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!