Isaac Peraire Soler

Avui, Mercat del Ram a Vic, i concert de tarda amb Pep Sala tornant al Vigatà. Ell és un dels dos artistes que he vist més en directe, el dubte és si el primer lloc el té ell o els Brams. Ja no ho sé. El d’avui, un concert esplèndid. Un concert molt complet. Molt enèrgic. Excel·lent. (hi ha més…)

Quan debien passar alguns minuts d’un quart de vuit, han sortit tots els artistes a l’escenari. Josep L. Pérez, Valen Nieto, Jordi Gas, Ramon Altimir (ja mítics), Xavi Reija (última incorporació) i una brillant Simone Lambregts. Pep Sala, l’últim.

Es tractava de la presentació a Vic del seu últim treball, Un petit moment de dubte, del que vem assistir un dia a la grabació. Amb una clara diferenciació entre les dues parts que ja havia anunciat que faria (ell en diu amb una cara A i una cara B), i amb una posada en escena molt ben cuidada, el concert s’ha iniciat amb Dues llunes a l’espai i durant el primer tram les cançons del treball que presentava avui han estat les protagonistes. De fet, estic content perquè un artista que té un passat carregat d’èxits és fàcil que caigui en l’error de basar el repertori en moltes cançons d’aquest passat i oblidar-se de les presents. Doncs avui s’han entonat moltes del nou treball, Més enllà, Ironies de la vida, Papiroflèxia en va, Un petit moment de dubte, Cançó anglesa… També han tingut especial rellevància algunes cançons del Crítica a la raó pura.

No podia faltar una cançó dedicada al Carles Sabater, Glòria, quedant el Pep sol dalt l’escenari, interpretant-la amb una concentració especial.

A més, la més que mítica Taverna d’Old John, amb una espectacular intervenció de la Simone, que m’ha fet posar la pell de gallina i ha deixat a tots els assistents bocabadats. Destaco el paper d’aquesta gran artista al concert d’avui, aquell violí semblava un seinet de sirena.

I la part elèctrica, amb una sorprenent Força de les armes, unes magnífiques Balada de la banda del bar i Petjades en la sorra, algunes més de SAU, com Si un dia he de tornar i un ‘mix’ amb d’altres de molt mítiques Vull quatre barres, Foc al cos, És inútil continuar i El Tren de mitjanit. El vigatà ha envaït la part davantera del teatre. La gent no s’ha pogut aguntar assentat a les butaques. Ha estat molt emotiu.

 No ha faltat tampoc el Boig per tu. Ha estat, però, en un moment que no ha pres molt protagonisme, cosa que em satisfà. En l’últim concert vaig escriure un post que reclamava que no fós l’última cançó a sonar, i així, casualitats de la vida, ha estat. Sortint em preguntava quan serà capaç de fer un concert sense aquesta cançó, i sense que el públic la reclamem. No sé si serà possible. Potser jo seria el primer que em queixaria.

Per finalitzar, amb un públic entregat que li ha reclamat més, el grup d’artistes han entonat de forma impecable el No em diguis mai adéu, del seu penúltim treball (Crítica de la raó pura).

I jo, satisfet d’haver tornat a veure un incombustible Pep Sala i amb energia per molt de temps. De ben segur tornarem al Vigatà o algun altre indret. Llavors, no hi haurà dubte que serà el cantant que més cops he vist en directe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!