Isaac Peraire Soler

Aquesta setmana ha estat notícia la oficialització del nomenament de Johan Cruyff com a seleccionador nacional català. Es parla de campanyes com I’m Catalan, I love freedom; s’escriu i polemitza sobre l’actitud del David Minoves amb la visita d’una delagació de la Costa Carib de Nicaragua a Catalunya; i durant molt de temps, per exemple, s’ha qüestionat l’obertura de delegacions (embaixades) catalanes a l’exterior per part del Govern de la Generalitat, amb el Vicepresident Carod-Rovira com a màxim responsable.

Són qüestions que al meu entendre ens ajuden a internacionalitzar el conflicte, a donar a conèixer el país al món, a buscar i treballar complicitats. N’és una prova que totes aquestes qüestions posen nervioses a qui ens estem enfrontant.

Malgrat que el nomenament de Cruyff no fa que automàticament la selecció catalana de futbol pugui competir oficialment, projecta una imatge exterior que impacta, que molesta i que fa posar nerviosos a alguns. Dóna consistència, porta un impuls. Ara, també és cert que no ens hem de conformar, i perquè tinguem aquest seleccionador (una persona que va donar suport a la oficialitat de les seleccions nacionals) no vol dir que haguem de renunciar a seguir reclamant el què ens mereixem en el terreny esportiu. (Segueix…)

Així doncs, a banda de treballar internament, també ho hem de fer externament (això que acabo d’escriure no és novedós). Segurament no s’havia fet mai tant com ara -estaria bé que si en teniu, feu aportacions en aquest sentit, exemples d’internacionalització del cas català-. I ho hem de seguir fent. Les organitzacions, els partits polítics, les empreses… tot plegat, pel futur del nostre país.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!