(anàlisi d'urgència sobre les conseqüències de l'anunci d'ETA)

Ahir ETA anunciava la fi de la seva activitat armada, un fet que no per esperat és menys important. Crec que la notícia, a banda de celebrada i reproduïda arreu del món, és el preludi d'una nova etapa al País Basc, caracteritzada no només per la fi de la violència sinó, sobretot, per l'inici de l'acció política per resoldre el conflicte de manera definitiva. Certament la decisió ja fa temps que està presa, quan l’esquerra abertzale va decidir donar l’esquena a la lluita armada i apostar per la política com l’única via per aconseguir els seus objectius, però la posada en escena ve marcada per l'anunci d'ahir a la tarda.

A ETA no li hem d'agrair res, ans al contrari, no podem més que condemnar i lamentar la violència i les víctimes causades per la seva acció. Temps hi haurà per fer balanç d'una organització que va començar la seva singladura actuant contra el règim franquista amb un ampli suport popular i que ha acabat perpetrant sagnants atemptats indiscriminats i fortament debilitada per la pressió policial.

Dissabte deixo de formar part de la direcció del meu partit de tota la vida, en el que porto militant gairebé un quart de segle i en el que m'he format políticament i he crescut com a persona. Dels 24 anys de militància n'he passat gairebé la meitat formant part de la direcció en diferents períodes, ja fos com a Secretari General de les JERC, com a President de la Federació de Barcelona, com a Responsable de Moviments Socials, o de en aquesta darrera etapa, al front de les secretaries nacionals de Política Institucional, Moviments Socials, i Cooperació i Immigració.

És difícil fer-ne un balanç global sense deixar-se un munt de coses pel camí. Aquest és el partit que van votar els meus avis i que els meus pares van ajudar a recuperar, després de la llarga nit del franquisme, i que em sento tan proper que forma part del meu paisatge personal. I el que més m'estimo del meu partit és la seva gent. Independentistes arribats d'aquí i d'allà, del FNC i del PSAN, de la Crida i de l'MDT, de Nacionalistes d'Esquerra i del PSUC, des Comitès i del MOC, de les joventuts i del partit i de tants i tants altres llocs. Patriotes de pedra picada i d'altres que no se'n sentien pas, amb els que fa anys vaig començar a compartir aquesta eina fonamental per construir la independència i el socialisme i que encara continuen al peu del canó. Un partit imprescindible per entendre la lluita per la construcció d'uns Països Catalans socialment justos i nacionalment lliures. Un espai de treball necessari per fer un país més democràtic, més equitatiu, més cohesionat i més lliure. Un lloc on raonar, parlar, discutir, acordar, treballar, avançar, celebrar.. i on riure i plorar junts les victòries i les derrotes.

Ahir diumenge l’#assembleabcn tancava un recambolesc procés on els indignats i les indignades de Plaça Catalunya acceptaven incloure el dret a l’autodeterminació entre les reivindicacions de l’acampada sorgida de la mobilització del passat #15M. La darrera votació ratificant aquesta resolució es saldava amb un resultat de 395 a favor i 274 en contra d’incorporar "el reconeixement del dret a l’autodeterminació de tots els pobles del món tal com recull la Carta de les Nacions Unides i, per tant, del poble català" al document de mínims del moviment. Més val tard que mai.

Val a dir que, si en un principi, aquest moviment va sintonitzar amb bona part de la ciutadania allunyada de la política, desencantada del funcionament de les institucions i atemorida davant l’anunci de les imminents retallades dels serveis públics, avui ha perdut bona part del seu encant inicial.

Dissabte 16 d'abril tocava anar a manifestar-se per la llengua, per poder veure una televisió pública en català i per garantir la transparència informativa. On? A primera línia d'on avui es trepitja la llengua catalana: a València!

València forma part de la meva terra, aquella que quan saludes algú i li dius “bon dia”, et respon amb un “bon dia”. Una terra que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó comparteix una llengua, una cultura, unes tradicions i una voluntat de ser. I si, ja sé que avui el País Valencià és percebut com aquell territori hostil, on el PP campa com vol malgrat els escàndols de corrupció, però també és la terra de compatriotes que no es resignen i es revolten.

Coincidint amb la celebració del dia internacional dels Drets Humans, aquesta setmana s’ha realitzat a Santiago de Compostel·la el Congrés Internacional sobre el Dret Humà a la Pau. Impulsat per diferents organitzacions pacifistes internacionals i també amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, s’ha elaborat un document que reclama a l’ONU la codificació a nivell internacional i de manera oficial del dret humà a la pau per als seus Estats membres.

I és que avui, el dret a la pau és vulnerat de manera constant en desenes de països, com passa amb la resta dels drets humans. Ja sigui per omissió, com el dret a l’aigua potable o a una vivenda digna, ja sigui de manera conscient i deliberada, com la que pateixen milions de persones que viuen sota règims dictatorials o en democràcies de baixa intensitat. Una realitat que ens indica que encara queda molt camí per recórrer fins que l’aplicació dels drets humans sigui universal.

Ja som al cap del carrer. Avui és el darrer dia de campanya electoral i toca mullar-se. De fet jo ja m'he mullat, porto molts anys mullant-me en política. Des de ben jove. No és cap secret que milito en l'esquerra independentista i que crec que l'eix social i l'eix nacional són indestriables. Els que em coneixeu sabeu que estic compromès amb la pau i la solidaritat internacional, i que dedicat els meus millors anys a treballar en favor de la cooperació per al desenvolupament dels països més empobrits, ja sigui des del carrer o des del Govern. Però no és del meu compromís polític del que us vull parlar avui, sinó del vostre, de totes les persones que creieu en les polítiques que, modestament, hem ajudat a impulsar aquests darrers anys. De fet vull demanar-vos que feu un acte de valentia.

El 1972, l’Assemblea General de l’ONU va instituir el Dia Mundial de la Informació per al Desenvolupament el 24 d’octubre, per emplaçar a la societat mundial a informar-se i a ser informada de les diferents problemàtiques existents arreu del món a causa de la manca de justícia i desenvolupament.

Actualment, centenars de milions de persones només mengen una vegada al dia, desenes de milions conviuen amb la sida o la malària sense tractament i milers de milions no tenen garantit l’accés a l’aigua potable. I si ignorem aquests fets i girem l’esquena a la realitat, serem còmplices de la seva perpetuació. Prendre consciència del problema és el primer pas per poder-lo solucionar.

Ara fa més de 500 anys, l'arribada de la flota dels Reis Catòlics al continent americà va significar l'inici d'un genocidi que va provocar la mort de 20 milions d'indígenes, la desaparició de centenars de civilitzacions, el saqueig de les seves riqueses i la destrucció de les seves cultures. Però el 12 d'octubre també marcaria el punt de partida de la resistència indígena que, malgrat ser sufocada a sang i foc, culminaria tres segles després amb una rebel·lió independentista que s'estengué per tot el continent americà i que sepultaria per sempre l'imperi espanyol.

De la mateixa manera que el nostre Onze de Setembre ha servit per transformar una derrota en un catalitzador del nostre alliberament nacional, fa temps que s'aixequen veus del continent americà perquè el 12 d'octubre deixi de representar l'anacrònic Día de la Raza o de la Hispanidad, o el més modern i ensucrat encuentro de civilizaciones, per convertir-se en un revulsiu de l'exercici del dret a l'autodeterminació de milers i milers de pobles que veuen vulnerats els seus drets individuals i col·lectius.

Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació requereix accions positives que enforteixin les capacitats dels pobles i les persones que viuen en pròpia pell les conseqüències de la pobresa, la violència o la inequitat per superar aquesta realitat, ja que a elles els hi correspon decidir els processos que cal endegar per generar el seu propi model de desenvolupament. I la tasca de la comunitat internacional és acompanyar aquests processos mitjançant els actors de cooperació al desenvolupament en situacions estructurals i els actors humanitaris en situacions d'emergència.

Però això no sempre ha estat així. El món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases durant els darrers cinquanta anys, des de l'assistencialisme caritatiu a l'actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s'ha vist acompanyada d'un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l'eficiència i l'eficàcia de la cooperació que s'estava executant a cada moment. Un debat que, de sobte, s'ha obert de manera fortuïta en finalitzar positivament el lamentable episodi del segrest dels tres voluntaris de l'ONG Barcelona Acció Solidària, sens dubte la millor notícia de l'estiu.

El Govern va aprovar ahir el nou Pla Director de Cooperació al Desenvolupament 2011-2014, un document que marcarà l'estratègia d'acció de la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit durant els propers quatre anys. El Pla renova, per tercer cicle consecutiu, el compromís del poble de Catalunya per l'assoliment d'un ordre internacional més just i solidari i fa un pas endavant en aspectes cada cop més rellevants en l'agenda internacional del desenvolupament, com són l'eficàcia de l'ajuda, la coherència de polítiques o la cultura de l'avaluació, entre d'altres.

Perquè cal aprovar amb tant temps d'antelació un Pla que haurà d'executar el proper Govern? Perquè així ho preveu la Llei catalana de Cooperació de 2001. Però sobretot per responsabilitat, perquè la planificació és una bona pràctica internacional, perquè l'ajut ha de ser previsible per als països socis del Sud, i perquè la política pública de cooperació ha de comptar amb la participació del tots els actors i amb el consens del sector.

El Pla constitueix el resultat de la reflexió dels principals actors de la cooperació del nostre país (ONGD, ens locals, agents universitaris, associacions empresarials, organitzacions sindicals i agràries i entitats juvenils, a més de la pròpia Generalitat de Catalunya) que des d'octubre de 2009 han treballat per establir les línies d'actuació estratègiques que vetllin per l'eficiència, l'eficàcia i la qualitat de la política pública de cooperació al desenvolupament.

Com a bona part d’Europa, l’Estat espanyol viu immers en una crisi econòmica global. Tota l’economia està afectada. Tota? Tota no! Hi ha un sector que resisteix ara i sempre: la indústria armamentística. Un sector que no decau i que any rere any continua incrementant xifres fins arribar pràcticament als 1.000 milions d’euros en exportacions, augmentant un 574% respecte a les xifres de fa 10 anys. Una indústria que, segons l’Informe del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs de Justícia i Pau, ha situat l’Estat espanyol en el sisè exportador mundial d’armes.

I on es venen aquestes armes espanyoles? Doncs a països com Israel, Colòmbia, Marroc, Guinea Equatorial, Turquia, Aràbia Saudita, Equador, Índia, Pakistan, Veneçuela, Emirats Àrabs Units, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, Sri Lanka, Angola, Burkina Faso, Mauritània, Paquistan o Ghana. Països que incompleixen una o diverses clàusules de la Llei espanyola de comerç exterior de material de defensa i doble ús (llei 53/2007). I és que, segons aquesta llei, s’han de denegar les exportacions a països sancionats per Nacions Unides; amb una manifesta inestabilitat política i democràtica; que es trobin en conflicte armat; que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans; que no condemnin el terrorisme; o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social com ara l’educació o la sanitat. Veient aquest marc legal, hom es pregunta com és que el Ministeri d’Indústria i Comerç, que és qui té la potestat legal per autoritzar les empreses privades a exportar, permet que arribin armes a aquests països?

Molts dels productes de la indústria amamentística són components, tecnologia o vehicles. Però també hi ha armes lleugeres i munició, productes que són fàcils d’amagar, de portar i de manipular i barates de fabricar i d’adquirir. Aquesta descripció semblaria la d’un ordinador portàtil o un mòbil, però té un ús molt més macabre. Cada dia moren unes 1.000 persones al món a causa de les armes lleugeres. O el que és el mateix, una persona cada minut. Les armes lleugeres són la primera causa de mort no natural en molts països. Es calcula que des que va finalitzar la Segona Guerra Mundial, 26 dels 30 milions de morts en conflicte han estat víctimes d’armes lleugeres. I d’aquests, un 90% han estat civils i no parts enfrontades del conflicte.

Coincidit amb el Dia Internacional de l'Objecció de Consciència, que se celebra el 15 de maig, el Moviment per la Pau ha decidit commemorar el 10è aniversari de la desaparició del servei militar obligatori. Una celebració del tot merescuda.

A molts joves catalans això de la mili els queda molt lluny, però per a molts dels qui avui rondem la quarantena, el servei militar obligatori va ser el primer obstacle a abatre. De fet, la nostra generació fou la darrera que va conèixer aquesta herència del franquisme i la primera que posaria contra les cordes l'estament militar a l'Estat espanyol, davant la perplexitat de la comunitat internacional.

Per Sant Jordi es venen centenars de milers de roses de diferents mides i colors. Escoltem sovint que els catalans som poc consumidors de flors, en relació amb d'altres països del nostre entorn. Però gairebé no sentim a parlar d'on i com es produeixen els milions de roses que es venen durant aquest dia. I la immensa majoria no sabem si la rosa que regalem amaga una història de contaminació, desigualtats i explotació a Colòmbia o Equador, per exemple. Més del 60% de les roses que es venen a Catalunya són importades d'aquests i d'altres països, on sovint són cultivades en condicions d'explotació laboral, intoxicació, contaminació mediambiental i desigualtats. Colòmbia, per exemple, és el segon exportador mundial de flors.

Quan un viatger aterra a Bogotà de seguida s'adona que un mar de plàstic s'estén pel seu voltant, amagant milers de dones que cultiven flors. A Colòmbia un 80% dels llocs de treball que dóna la floricultura els ocupen les dones, sota el fenomen de la maquilització del treball, que segueix els paràmetres de les zones franques tèxtils d'Amèrica Central, famoses per vulnerar els drets de les dones treballadores. La major part de les empreses recluten dones prèvia exigència de la prova de maternitat, i els fan contractes de curta durada, no els permeten la sindicació i els exigeixen hores extres sense remunerar-les especialment. Quan alguna d'aquestes dones es queda embarassada és acomiadada.

La previsible sentència del Tribunal Constitucional, sigui quan sigui, ens situa en un nou estadi que tanca definitivament amb l'etapa autonomista i obre el proper cicle. Un cicle que va començar un 13 de setembre a Arenys de Munt i que tindrà el seu moment culminant amb la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Aquesta és la nova fita que Joan Puigcercós ha posat a l'agenda política del país aquest cap de setmana.

Perquè és Esquerra qui fixa un nou objectiu? Durant els darrers anys ha estat Esquerra qui ha marcat l'agenda política del país. Un fet que des d'alguns sectors sociovergents s'ha volgut minimitzar, tot argumentant que mentre Esquerra guanyava batalles ideològiques anava perdent suports. Però mentre les eleccions no corroborin aquestes previsions interessades, tothom reconeix que Esquerra ha sabut interpretar millor que ningú els anhels de la ciutadania i que és capaç de fixar els objectius polítics amb anterioritat a la resta de partits. Per aquesta raó, davant la propera cita electoral, Esquerra ha mogut peça tot fixant l'exercici del dret a decidir com el nou objectiu de l'agenda.