Isaac Peraire Soler

Després d´ahir conèixer alguns noms propis de reponsables de l´entremat organitzatiu dels òrgans de repressió nazi, la policia, l´exèrcit en una magnífica exposició situada prop del Checkpoint Charlie, just al costat d´unes restes del Mur de Berlín, avui hem anat al camp de concentració de Sachsenhausen. Es caracteritza per ser el més proper a la capital, Berlín.

Suposo que diré el què diu tothom al visitar un lloc com aquell. Costa entendre com es pot arribar a enginyar quelcom semblant. Tot calculat, tot preparat, per la repressió, per la tortura. Impressionant. Fred, molt fred ens ha acompanyat durant la visita. La guia, una xilena, que ens explicava tota la situació, tot com funcionava, perquè servien els espais, com s´organitzaven… i evidentment, ens ha explicat altres vivències, totes elles amb la pell de gallina i la incredulitat de pensar com una cosa així va succeir, i com una cosa així podria tornar a passar (o està passant). La sort, és que nosaltres hem pogut sortir, no com milers de persones que no van poder dir el mateix durant aquells anya de barbàrie. (segueix…)

Al bell mig del camp, hi ha un monument que els soviètics van aixecar en record a les víctimes allí represses. Al seu peu, hi ha escrit el nom dels paisos d´on procedien tots els milers de presos que van passar-hi. Entre ells, hi ha Espanya. La guia, que ha mostrat molta sensibilitat en temes com els que tractavem (el seu orígen xilè juga un paper clau) no s´ha estat de recordar que l´únic estat que no ha portat una placa, no ha fet cap homenatge a aquell camp de tots els allà apuntats, és el fantàstic Estat Espanyol. Els espanyols que ens acompanyaven al grup, els quèia la cara de vergonya (crec) per qui els representava…

Això, és una mostra més de l´estat en què vivim. I voldria ajuntar amb un tema que avui també m´ha culpit molt. La foto de De Juana Chaos a la portada d´EL PAÍS (únic diari que he trobat aquí, i que jo pugués entendre…). La seva foto, junt amb la notícia d´ahir de la detenció dels membres que quedaven de Jarrai, són una mostra més que no anem bé. Que la via del diàleg és més necessària que mai. Que el talante de Zapatero s´està esfumant cada dia més (ah, i la seva cara pacifista s´ha vist embrutada per la venta d´arsenal de guerra a l´Afganistan…). Vaja, una altra vergonya.

I per finalitzar aquest post, no puc passar per alt una reivindicació que va iniciar-se fa avui sis anys. L´any passat vaig dedicar-hi un post exclusiu (post dels 5 anys). Avui, segueix reclamant el mateix, esperancat que ben aviat pugui escriure el post de l´oficialitat. El Llucanes és comarca!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!