Isaac Peraire Soler

Han passat unes altres festes de Sant Joan i els Elois. D’aquests dies en queda un cansament satisfet i unes ganes impressionants de tornar a ser l’any vinent i poder viure-ho altra vegada. En el post anterior dèia com esperava que serien els dies. Han tornat a ser això, dies fantàstics plens d’activitat. Dies de dormir poc, de saltar, ballar, cantar, parlar, compartir, recordar, gaudir, conèixer, endinsar-se, emocionar-se. (hi ha més…)

Per a mi el millor de tot és sens dubte el Contrapàs. Inexplicable. Sentir la remor dins el cos dels instruments que entonen la música, és quelcom inexplicable. Ballar al costat, notant la suor i la humitat de l’amic/amiga del costat ballant el contrapàs del poble, veient la Plaça plena, tothom al mateix compàs, és indescriptible. Segur que a pocs llocs d’Europa es veu una cosa similar; un ball on tothom s’agafi, hi pugui participar i al mateix ritme salti; impressionant. 

Una ballada em va fer encara més il·lusió (sense desmerèixer els altres companys que vaig compartir ball). I és que vaig tenir al costat l’Ían, el meu cosí petit. Aquell ‘cagabandúrries’ i ‘nasdemocs’ de fa dos dies, que va creixent i que podem anar compartint cada vegada més coses.

Divendres concert al camp de futbol; dissabte revetlla amb la cercavila de la flama del Canigó, amb ball a la Plaça Vella, i festa a la Polivalent; diumenge cercavila al matí amb els gegants i la txaranga; a la tarda concert (extraordinari) de Quico el Cèlio, passada i contrapàs al vespre, i ball de gala a la nit (malgrat l’ensurt inicial del ruixat que va caure sobtadament, va anar exquisítament bé). Dilluns, els Elois, passada, i a la tarda les curses de cavalls i burros.

Tot plegat, extraordinari. I com dèia, amb ganes de tornar a ser l’any vinent.

Podeu veure la galeria d’imatges que Vilaweb Lluçanès ha fet de les festes.

L’altra protagonista de les festes, l’estelada, en parlaré el proper post.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!