Isaac Peraire Soler

Diumenge vem anar a Patum. Aquest any no vaig anar-hi el dijous i el diumenge se m’havia creat la necessitat d’anar-hi. Lluny de ser profundament berguedà, ni fanàtic patumaire, s’ha convertit, però, en una cita obligada. Les sensacions que s’hi viuen són difícils de descriure, i imaginar-me què sent un berguedà quan salta tots els balls és impossible, no està al meu abast.

Fascinant el ball de nans, els gegants (quina enveja fer-los ballar allà al mig, ja ho dèies oi Xavier…), l’àliga, les guites… i el salt de plens. Uns instants de passió, d’intensitat, de foc, de salts, i de suor… Uns instants que quan s’acaben sents una satisfacció també indescriptible, de pensar: que bé que ha anat! (hi ha més..)

Després del salt de plens, baixant per davant l’ateneu, la plaça de baix (no sé com es diu), les mítiques escales, el passeig, la pantalla gegant, les parades, les atraccions (parada obligada)… I barraques. El diumenge era molt apagat (com és lògic). Passant per allà, evidentment va tocar parlar del tema que impregna aquell lloc. ISANTA. Nosaltres que no el coneixíem, ni els seus amics, i que tenim lluny el sentiment berguedà, sense saber gairebé res, sense conèixer versions, vem posar-nos en situació. Res justifica el què va passar.

Pugem al cotxe. Escoltem el nou CD dels Gossos ‘Oxigen’, que hi ha una cançó dedicada al Josep M. Isanta. Porta per títol En un instant (nit trista de patum). No calen gaires paraules. L’escric aquí.

Nit de primavera, aquesta segur que no té espera. / Dia de Corpus, dia sagrat, dia de purgues pel que queda d’any. / A la plaça el foc ja crema, l’àliga no és mai la primera. / Tot és a punt, tot és preparat, es mouen les maces, tremolen les mans.

Ha quedat a la Ginesta, ja se sent ferum de festa. / Pel carrer costa avançar, massa estrets per la gent que hi ha. / Pel carrer que va a la plaça hi ha una dona que escridassa. / La barreja de mà en mà, tot a punt per començar.

Però hi ha qui vol que tot s’acabi i que no tingui un bon final. / No em preguntis per què això passa, com és que n’hi ha que volen mal. / Ningú va poder imaginar, però algú ho havia d’aturar. / El que havia de ser una gran festa, va acabar en un bany de sang.

No fugis, no em deixis, no et separis mai del meu costat. / Tornarem a tren d’alba, quan tot hagi acabat.

Es troben les colles, amics que s’abracen. / Després dels salts ens trobem a barraques. / I la música sona des de dalt les escales, / veig els balcosn de l’infern i les llums ja s’apaguen.

Salten els plens, es crema la plaça. / Ell sempre al mig, ningú no l’atrapa. / Gira l’àliga, gira la gent. / Els àngels s’ho miren, ja ha arribat el moment.

I a barraques tot es torça, / hi ha qui vol fer servir la força. / I el que corre a defensar, la salut del seu germà. / I al bell mig de la baralla, el xisclar d’una navalla, / taques de sang, crida la gent, ha caigut un innocent. / Ei fum, digue’m què hem de fer.

No fugis, no em deixis, no et separis mai del meu costat. / Tornarem a tren d’alba, quan tot hagi acabat.

On ets? On et puc anar a buscar? Per què? Perquè s’ha d’acabar? / Tota una vida per davant, es per la vida en un instant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!