El Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, ha condemnat el Regne d’Espanya a indemnitzar el jove basc Íñigo González amb 20.000 euros per no haver investigat les seves denúncies de tortura quan estava detingut, amb uns altres quatre companys, el gener del 2011, per ordre del jutge Fernando Grande-Marlaska, actual ministre de l’Interior. El jutge els acusava de terrorisme per pertànyer a l’organització juvenil independentista basca Ekin. El Tribunal ja havia condemnat el Regne d’Espanya pels mateixos motius denunciats per uns altres dos detinguts en la mateixa redada: Xabier Beotegi i Xafan Arratibel.
Íñigo González va denunciar que havia estat sotmès a pallisses, sessions d’asfíxia amb una borsa, simulacres de violació i amenaces. Fernando Grande-Marlaska, ministre del “govern més progressista de la història d’Espanya”, com li agrada qualificar-lo al seu president Pedro Sánchez, tenia en custòdia detinguts en d’altres casos en què el Tribunal Europeu de Drets Humans va dictar sentències semblants. El diari Público en feia aquest perfil quan el ministre va prendre possessió, el juny de 2018.
Després que es conegués la darrera sentència, els cinc detinguts en la redada del 2012 van dipositar al Ministeri espanyol d’Interior una carta al ministre en què li pregunten si coneixia “el tracte cruel, inhumà i degradant que estàvem sofrint en dependències policials”. EH Bildu ha anunciat que demanarà la compareixença del ministre al Congrés dels Diputats perquè doni explicacions sobre la seva responsabilitat en els fets denunciats, que es van produir quan els detinguts estaven sota la seva custòdia i n’havia de garantir la integritat.
Naiz/Gara publica avui un editorial amb el títol “El ‘manual de la tortura’ segueix vigent”. El diari diu, entre d’altres coses: “Entre els qui garantien la impunitat hi havia el jutge Fernando Grande-Marlaska, qui en aquesta sentència ha estat assenyalat una altra vegada com a còmplice. Tot i l’escàndol, segueix sent ministre de l’Interior. Perquè aquest silenci perdura. Ahir no hi va haver peticions de cessament i gairebé no es van sentir veus per exigir a l’Estat que reconegui la vulneració de drets humans. Tampoc no hi va haver peticions perquè es revisin les sentències fonamentades en declaracions arrencades mitjançant tortures”.
Doncs, això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!