El govern del rei-emperador ja té pressupostos per fer-ne el que vulgui durant l’any vinent –o és que altres governs de l’imperi no ho han fet així, any rere any?–. És cert que les condicions han canviat –molt?–. El govern espanyol ara és format per dos socis que –tenint en compte la seva composició i usant la terminologia a l’ús– podríem qualificar de centresquerra. Imperialista, però de centresquerra.
A banda la poca credibilitat dels governs imperials espanyols –tots ells sense excepció– a l’hora d’executar els comptes pressupostats–any rere any es repeteix la mateixa història: te’n pressuposto cent i te n’executo 40–, si he de fer cas de les informacions dels mitjans i les justificacions dels polítics que han avalat aquests pressupostos, em sembla tot ben pobre. El teatre dels independentistes –hi incloc HB Bildu- que hi van votar a favor –amb l’honrosa excepció del partit del president legítim Carles Puigdemont i la CUP que s’hi van oposar–, em fan deduir que ben poca cosa n’han obtingut a canvi. Fins i tot des de la perspectiva de l’autonomisme “eficacista”.
Tot dependrà dels fets –fets, no promeses– que vindran i que demostraran si l’eficàcia és tal. Em pregunto si també aquestes consideracions meves valen també per a Bildu… Els independentistes bascos d’esquerra tenen encara desenes de presos i preses polítics a les garjoles imperials. Tot i que fa nou anys que ETA va renunciar a la lluita armada. En unes condicions, les d’aquests presos, clarament contràries al seus drets humans i als del seu entorn més immediat. De tota manera, en el context de les negociacions prèvies a l’aprovació dels pressupostos, hi ha hagut gestos del govern imperial espanyol que mostren que la negociació ha inclòs la situació dels presos en alguns casos concrets: sobretot aproximació a presons més pròximes.
La situació política ara, però, és molt diferent a la Catalunya autonòmica. Al País Basc del sud són en un període de consolidació i revisió de la retirada, acabada una fase de lluita armada perduda. I Bildu té com a prioritat política, no ja la independència com a la Catalunya autonòmica, sinó la fi de les consqüències de l’anterior fase del conflicte. I ha de guanyar l’hegemonia política entre els votants independentistes, una majoria dels quals encara fan confiança als autonomistes del PNB. Bildu, d’altra banda, no està integrada només pel sector independentista més radical –hereu de la vella Batasuna– sinó per diverses forces polítiques i socials, entre elles de forma destacada Eusko Alkartasuna (EA), el partit de l’exlehendakari Carlos Garaikoetxea. Pel que dedueixo, vist des dels Països Catalans, la seva influència política i ideològica hi deu ser creixent. Sobretot si ho analitzem tenint en compte les actuals boníssimes relacions de Bildu amb ERC.
A la Catalunya autonòmica, en canvi, l’independentisme ve d’una fase d’eufòria popular –i política– unitària que es va expressar amb claredat meridiana en el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017. Un referèndum que va comptar amb un amplíssim suport de la bona gent del país i es va saldar amb els principals dirigents politics i socials –homes i dones–empresonats. Malgrat això, els resultats de les eleccions del 21 de desembre del 2017, convocades pel govern imperial espanyol que mantenia els dirigents legítimis a la presó. van confirmar l’opció independentista i la consolidació d’un govern autonòmic unitari –amb l’excepció de la CUP, presonera de la seva puresa ideológica i política– que ens ha portat a les eleccions del proper 14 de febrer.
Això, mentre el president legítim Carles Puigdemont i quatre membres més del seu govern van agafar –a diferència de la resta, que van optar per la presó– pel camí de l’exili. És tot plegat el que configura el marc de la situació actual, en què no anem ni endavant ni enrere. Immersos els partits independentistes en la desorientació política i el debat estèril entre l’opció unilateralista (JxC i la CUP) i l’eficacista (ERC i PSCat). Fins que no es produexin, si no s’endarrereixen per la pandèmia, les eleccions del 14 de febrer, doncs, i es tradueixin els seus resutats en una nova coalició (res no fa preveure la victòria suficient d’una sola força política), la situació a la Catalunya autonòmica seguirà sent d’impàs. Havent fet, però, la bona gent un pas decisiu: creuar el Rubricó del referèndum d’autodetermació. I, com cantava Raimon –felicitats en els seus vuitanta anys– “qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!